diumenge, 21 de febrer de 2010

Diari d'un soldat


No puc evitar sentir-me trist quan observo la indiferència amb què ens tractem els uns als altres com si no sabéssim res de ningú que no fóssim nosaltres mateixos.
No sé si és per aquesta fredor indiferent o per l’escassetat de recursos que tenim però el cas és que aquí a l’Aragó les coses ens estan anant realment malament.Fa tot just un mes que ha començat el conflicte i hores d’ara tot plegat s’acosta més a la tragèdia que a cap altra cosa.No puc ni comptar ja els companys que he perdut aquí i el més dur de tot és que la llista va en augment.

Molts de nosaltres estem combatent com veritables espectres autòmats que es limiten a obeïr amb ceguesa i d’esquenes al món, al nostre món.El món que hem deixat enrere durant un període indeterminat, un període que fins i tot pot esdevenir eternament infnit.Només tenim una esperançadora llum que ens condueix i ens protegeix, que és la il•lusió de canviar la societat que des del cantó de dretes se’ns vol imposar.



Escrit per: Hamlet

3 comentaris:

Lluna de Plata ha dit...

Molt bon text, Hamlet!!

Txell ha dit...

Molt interessant, Hamlet!

Estonetes ha dit...

I pensar que pot tornar a passar en qualsevol moment. Molt interessant