dimarts, 16 de febrer de 2010

Promeses trencades


Ho recordes?
Recordes quan res era complicat, quan simplement érem tu i jo, junts contra el món i que res ens importava?
O quan em vas prometre que res ens separaria, que sempre estaries al meu costat.
O quan anàvem junts a tot arreu i no necessitàvem a ningú més, perquè ja ens teníem l'un a l'altre?
O quan sempre eres allà al meu costat per aixecar-me de tots els cops que vaig caure?
O quan ens barallàvem i no podíem estar més de cinc minuts enfadats?
O quan rèiem fins que ens feia mal la panxa?
I tots els moments que vam viure? I totes les promeses que ens vam fer? I tots aquells somriures? Te'n en recordes?
Jo sí. Mai ho podré oblidar.

De debò que no te'n recordes? T'has oblidat de tot? Per què? No puc entendre per què... et necessito al meu costat com abans, quan tot era perfecte, quan tots dos creiem en un món millor. Però ara et miro i no et reconec. Què se n'ha fet d'aquell noi que em deia que tot era possible? Que deia que junts ho podríem vèncer tot... Aquell noi s'ha esfumat i em costa reconeixer-ho. Com es diu adéu a una persona que ha estat tan important a la teva vida? Simplement em nego a oblidar-te, encara que tu si que ho hagis fet.

3 comentaris:

Trista alegria ha dit...

Simplement m'encanta!
Moltes felicitats pel text de debò!

Lluna de Plata ha dit...

A vegades és millor així Estrella Fugaç. Potser que se'n anés va ser el millor, i ara els dos esteu més bé. M'ha encantat el text ^^

flicka ha dit...

dons jo em sento com tú.. tantes promeses que s'han esfumat, que eren mentida. Però jo vull creure que encara existeixen i que en qualsevol moment tot tornarà a ser com abans...