dilluns, 15 de febrer del 2010

Feia temps que li volia dir tot el que pensava, tot el que senita, però no trobava mai el moment oportú, tenia por de les conseqüències que podia tenir la meva decisió. Finalment un dia qualsevol, en un lloc qualsevol li ho vaig dir tot:
Que estava cansada d'ell, que no m'agradaven els regals que em feia tots eren cursis i horribles, que no volia que em portes a casa perquè conduïa malament, que els seus missatges eren massa llargs, repetitius, i no calia que me'n enviés un cada tres segons, que quan em trucava sempre m'imventava alguna excusa per poder penjar de seguida el telèfon, perquè ja sabia tot el rollo que em diria. No volia que em compres cada setmana xuxes, paquests de tabac, coses de color rosa i vermell amb lletres que posaven "t'estimo". A vegades es feia el borratxo per cridar l'atenció i perquè jo passés tota la nit amb ell i no pogués estar amb els meus amic, que era un gelós. Estava cansada que em convides a sopar cada dos per tres a casa seu, com si jo no tingués casa ni pares que em poguessin fer el menjar, estava cansada que em controlés. M'havia equivocat de persona, ell no em donava el que jo necessitava, només em donava coses materials i jo el que volia era una persona que només m'estimés.

4 comentaris:

Jordi Guerola ha dit...

Sembla evident, però no és tant fàcil dir-ho, quanta gent aguanta per no enfrontar-se a eixa situació.
Besets

BITLLET DE TORNADA ha dit...

A vegades per dur que sigui hem de dir el que pensem i expressar el que no ens agrada, sinó les amargors s'anirien eternitzant.

estrella fugaç ha dit...

Molt cert, la veritat per sempre per davant encara que sigui dolorosa.

M'ha agradat molt Mim!:)

flicka ha dit...

Sé que és dur, però en algun moment o altre ens hem d'afrontar a allò que temem. I com més abans millor.
:)ma agradat molt la sinceritat que predomina en aquest text.