diumenge, 29 de gener de 2012

Una altra recomanació!


-Som energia. Energia és tot el que veig en aquest món. Energies que t’inunden quan les veus, quan les sents, quan les estimes, quan t’adones que les amaves... Energies que et permeten trobar les teves sendes.

>> Les energies no es poden fingir, són les que són. Et poden ajudar a veure el futur, o tornar-te la teva infantesa o adolescència.

>> Jo busco energies. No importa l’edat, el sexe ni l’aparença física.

>> Darrere dels cossos, de les paraules, rere l’amor i el desig hi ha aquestes energies poderoses.


Fragment del llibre si tu em dius vine ho deixo tot... però digue’m vine.

divendres, 27 de gener de 2012

Continua existint aquell instint, irracional i infundat, aquell pes que produeix la por del qual resulta tan difícil alliberar-se...

un altre diumenge camí del capvespre

Era fosc. Segurament a totes les Ventafocs ja se’ls havia trencat l’encanteri i tenien a tots els prínceps buscant-les com desesperats. La veritat és que li era igual. Ella no buscava ningú, ni ningú la buscava. O sí, però també li era igual.
Que dur era està tancada en aquella habitació. Sola. Tot i que l’acompanyaven una sèrie de pensaments que no la deixaven dormir. Ni tan sols la consolava l’olor a tabac que es passejava per l’aire espès que l’envoltava. Sonava The Police, la màgica veu d’Sting interpretant Every Breath You Take. Però això tampoc la feia estar millor.
Va sentir un cop a la finestra. Amb tota la parsimònia del món, va aixecar-se tot col•locant-se bé els cabells. Va mirar a través del vidre amb curiositat per saber què podia haver estat aquell soroll. I allà, just allà, en aquell precís instant hi tenia la felicitat.

dimecres, 25 de gener de 2012

Els jocs de la fam


Podries sobreviure tot sol, en un món salvatge,
on tothom farà el possible perquè no tornis
a veure la llum del sol?

Vint-i-quatre adolescents forçats a jugar.
Només un guanyador.
Els jocs de la fam han començat...

Els jocs de la fam de Suzanne Collins, un llibre que us recomano. No podreu parar de llegir, els suspens i la intriga farà que no puguis deixar-lo fins acabar la última pàgina!

dimecres, 18 de gener de 2012

El meu amor Sputnik de Haruki Murakami


“I llavors ho vaig entendre. Érem dues companyes de viatge fantàstiques, però, finalment, només uns trossos de metall solitaris que giren en òrbites separades. De lluny semblem unes esplèndides estrelles fugaces, però de fet només són una presó on cadascuna de nosaltres està tancada, sola, sense anar enlloc. Quan les òrbites d’aquests dos satèl·lits nostres es creuessin, podríem estar juntes, i fins i tot potser podríem obrir-nos el cor l’una a l’altra. Però això passaria només durant un moment brevíssim. L’instant següent tornaríem a estar en la solitud més absoluta. Fins que ens consumíssim i ens convertíssim en no-res.”



“El meu amor Sputnik” de Haruki Murakami, tot i ser una de les novel·les menys mediàtiques del autor, és un clar exemple més de la seva prosa lírica i enigmàtica. Al mateix temps, desencadena un nou univers on la condició humana viu sotmesa a la solitud i on travessar portes que et condueixes a nous món o realitats pot ser possible. ”Qui sóc? ¿Què busco? ¿Cap on vaig?” Són, de ben segur, les preguntes que ressonen al llarg de tota la història, i que en l’intent de respondre’s esdevenen un viatge en nòria, un viatge circular, que no porta en lloc. Molt sovint, les accions dels tres protagonistes esdevindran un Sputnik II amb la gossa Laika a bord, i de la mateixa manera que aquesta es va sacrificar, tals accions quedaran, també, sacrificades, encara que, més d’un cop podran convertir-se en espais que s’obren camí “a l’altra banda. ”

La novel·la s’inicia a la gran metròpoli de Tòquio, els seus tres protagonistes: un jove mestre de primària enamorat de Sumire, una amiga de la universitat que viu en el seu propi món desordenat, regnat per les seves obsessions literàries i el desig efervescent de ser escriptora; i Miu, dona molt més gran que Sumire, entesa en negocis, rica i casada. Sumire des del primer moment en que coneix Miu quedarà totalment enamorada d’ella. Tanmateix, un misteriós incident en el passat farà que Miu es vegi incapacitada per correspondre als desitjos de Sumire. Tots tres personatges viuran en un triangle tensat per l’erotisme, els desitjos i l’anhel d’explicar l’inexplicable. I, paral·lelament, és crearà una distòpia, en un moment donat una petita escissió que fragmenta en dues parts el món- “Aquesta banda, l’altra banda”- i mentre que un part remet al món real, l’altre es vestirà pel món de les ombres, la mort, els somnis i els desitjos ocults.


REALMENT ÉS MOLT BO.

dimarts, 17 de gener de 2012

“I va ser en aquella ocasió en la que vaig començar a pensar amb en Thomas Jefferson escrivint la Declaració de la Independència, dient que tots tenim dret a viure, a ser lliures i a buscar la felicitat. I vaig pensar en com va saber posar la paraula “buscar” allà al mig, com si ningú realment pogués arribar a la felicitat. Només podem buscar-la…”

De la pel·lícula En busca de la felicidad