dimarts, 25 d’octubre de 2011

La ironia dramàtica en el cinema

La ironia dramàtica és un recurs literari que s’utilitza per augmentar el dramatisme i la tensió i establir complicitat amb el públic. Consisteix en donar a conèixer al lector o espectador alguna cosa que els propis personatges no saben. Hi ha molts exemples en diverses obres literàries, i en el teatre d’Àngel Guimerà en trobem uns quants. A Terra Baixa, en Manelic desconeix el veritable motiu del seu casament amb la Marta, informació que sí coneixem nosaltres i també els altres personatges ja que, de fet, és vox populi. A Maria Rosa, en canvi, com a públic ens trobem en una posició privilegiada, ja que (durant bona part de l’obra) els únics sabedors del que realment va passar en l’assassinat del capatàs som nosaltres i el propi Marçal.

Aquesta mateixa eina solia emprar el director de cinema Alfred Hitchcock per crear suspens en les seves pel·lícules. Quan se li va demanar que descrivís el gènere del qual era i és considerat el gran mestre, Hitchcock respongué: «Imagini's a un home assegut en el sofà preferit de casa seva. A sota hi ha una bomba a punt d'esclatar. Ell ho ignora, però el públic ho sap. Això és el suspens.» Així doncs, podem identificar perfectament aquest suspens amb la ironia dramàtica.
Un exemple fantàstic en la seva cinematografia és La soga (1948), basada en una obra de teatre del dramaturg P. Hamilton anomenada Rope’s End (1929) i que, al seu torn, està inspirada en un crim real.

Just al començament de la pel·lícula assistim a l’assassinat d’un jove, el cos del qual és amagat en un bagul. Aquest servirà de taula pel sopar que els assassins han preparat amb diferents convidats, entre ells els pares i la promesa de la pròpia víctima. La tensió i el suspens estan servits.

Tota la planificació del film és purament teatral. La situació té lloc en un sol escenari, el pis dels dos protagonistes, i en temps pràcticament real i tot el pes recau sobre el guió, els actors i la direcció (punts comuns amb el teatre) i deixa de banda altres aspectes típicament cinematogràfics, com la banda sonora i l’edició de vídeo. I és que Hitchcock es va despendre del que potser és l’element més característic del cinema i sobre el qual havia demostrat tenir un domini magistral: el muntatge*. Enlloc d’això, incideix en la nostra mirada d’espectadors mitjançant els enquadraments i els moviments de càmera. I el resultat és genial.

Però la ironia dramàtica no només serveix per crear tensió. També és utilitzada en altres pel·lícules com American Beauty (1999), en la qual sabem des del començament que el personatge de Kevin Spacey morirà (ho explica ell mateix mitjançant la veu en off) i el fet de saber-ho fa que percebem tota la pel·lícula d’una manera diferent: No ens limitem a observar la vida del protagonista, sinó que busquem el motiu pel qual ha mort; volem saber com ha ocorregut tot i si han valgut la pena els seus últims dies. Moltes dècades abans Billy Wilder ja havia utilitzat el recurs del “narrador mort” a una altra joia del cinema com és Sunset Boulevard (1950). També podríem parlar d’ironies dramàtiques implícites. En la pel·lícula Titànic (1997) ens estremim una mica quan Jack, personatge interpretat per Di Caprio, guanya un passatge en el transatlàntic. I és que l’enfonsament del famós vaixell és un fet real i històric, i això fa que sabem –encara que no aparegui directament en el film– que guanyar aquells passatges en una partida de pòquer no ha estat el cop de sort que en un principi creuen. Així doncs, es crea la ironia a partir de factors externs a la pròpia la pel·lícula (però no per això menys deliberats).


Hi ha infinitat d’obres, tant literàries com cinematogràfiques, que utilitzen la ironia dramàtica. Se us n’acudeix alguna altra?





*Us recomano aquest vídeo en el qual Hitchcock explica la importància del muntatge mitjançant el que es coneix com a "efecte Kuleshov": http://www.youtube.com/watch?v=TNVf1N34-io&feature=related

1 comentari:

Txell ha dit...

Fantàstic, Kozmic blues, una anàlisi molt ben feta i molt interessant!