Plorava. Plorava en silenci, tot i que les llàgrimes li relliscaven sorollosament per les seves galtes. Allò era una tempesta plena de gotes de tristesa.
Estava estirada al llit, cansada d’ell, d’ella, de tots i de tot. Havia set un dia dur i només volia ofegar-se enmig dels llençols.
Es sentia sola enmig de la multitud on tot eren somriures forçats que la repugnaven i paraules falses que l’entristien.
I en ple odi envers al món va entra en el son profund ple de somnis impossibles i de vides irreals.
Però encara que hagués dormit dies, setmanes, anys… Al despertar-se res hauria canviat. Al obrir el ulls va sentir que ja no podia lluitar més, ja no tenia forces per enfrontar-se a res, la primera imatge que va veure va ser el seu reflex al mirall. No li va agrada, va sentir que havia fracassat…
2 comentaris:
M'encanta Perla de la Nit!!! A vegades la vida ens dóna cops molt forts, però mai hem de deixar de lluitar...
Cuntinua escrivint així!:)
Hi ha molta veritat en aquest text, Perla de Nit. Qui no ha pensat mai que tot el fet fins ara no ha servit de res? Qui no ha pensat mai que és tot fracàs i odi? Qui no ha pensat mai que seria millor abandonar, deixar-ho tot...
Publica un comentari a l'entrada