divendres, 19 de desembre de 2008

La sorra em recordava la seva refinada i suau pell, que tants plaers m’havia proporcionat al lliscar-m’hi.
La posta de sol, en canvi, em feia pensar en els seus tendres llavis, que amb tanta passió havia besat quan estava al meu costat.
Els arbusts del voltant, als seus arrissats cabells, que amb tant delit m’havia entossudit a acariciar.
I la mar, la mar em recordava al blau dels seus ulls quan em miraven i els hi queien una gota cristal·lina d’amor pur.
Malgrat tot, quan vaig mirar més bé al meu voltant, vaig veure que la boira ho difuminava tot, i que allí on no es veia res, jo hi veia un paisatge meravellós i màgic. Va ser en aquell moment, quan vaig entendre què era l’amor. Aquell amor pel qual havia gairebé mort de desig i passió. Aquell idil·li que em va fer tornar a la realitat i em va fer aprendre la realitat de l’amor.
Aprendre, bàsicament, que l’amor és cec.

Raiden

1 comentari:

_Lluna_ ha dit...

Magnífic!

I tens tota la raó amb el que em vas dir al comentari!
Gràcies :)