dilluns, 29 de desembre de 2008

Qualsevol nit pot sortir el Sol

El Jordi va pujar a l'autobús a dos quart de set del matí. Després de la darrera baralla amb la seva dona no havia pogut dormir bé. Aconseguí seure al costat de la finestra i, mentre pensava en el seu matrimoni fracassat, mirava les naus. Teníem el mateix aspecte de sempre: esferes ingràvides, aparentment metàl·liques, que en la foscor emetien una somorta llum vermella. Ja feia tres mesos que havien aparegut als cels de tot el món i, passada la sorpresa inicial, la gent s'havia acostumat a la seva presencia. "De la mateixa manera que jo m'he acostumat a barallar-me amb l'Eva", va pensar el Jordi tot tancant els ulls.El va despertar un rebombori creixent. Dins l'autobús la gent, molt nerviosa, parlava i mirava per la finestra. Alguns ploraven, constatà el Jordi amb consternació. Mirà el rellotge; eren les vuit del matí, ja hauria d'estar a punt d'arribar a la feina.Quan se n'adonà, el cor li començà a bategar amb força: a les vuit del matí encara no havia sortit el Sol.
***

A l'entrada veié com la recepcionista, una jove tímida i eficient, intentava amagar el plor amb candidesa. Altres companys que havien aconseguit arribar a l'oficina estaven aterrits; alguns parlaven pel telèfon mòbil; d'altres obrien els ordinadors per connectar-se a internet i obtenir informació sobre el que estava passant. S'havia decretat el toc de queda, i en baixar del autobús, els militars els hi havien dit que no podien circular pel carrer.De sobte, una explosió terrible va fer tremolar l'edifici sencer i, commocionat, el Jordi començà a resar en silenci. Al seu voltant, les veus dels companys, barrejades amb crits histèrics, s'afegien a la cerimònia de la confusió: "Ha començat ! Diuen que aprofitant la foscor, estan baixant de les naus"; "¿Quan de temps podrem viure si no torna a sortir el Sol ?"; "El fred, déu meu, el fred"; "Això és el preludi, el preludi de la invasió" ...

***

El Jordi es tancà al despatx, agafà el telèfon mòbil i trucà a l'Eva. Somrigué alleujat en escoltar-la; la veu de la seva dona tornava a ser la d'aquella noia que, a l'arena de Sitges, l'havia enamorat feia ja quinze anys.L'Eva encara era a casa, no havia pogut sortir per a anar a la feina. Estava espantada i se li notava a la veu.— Quant de temps durarà això ? Amor meu, vine així que puguis — digué entre sanglots.— Eva, estigues tranquil·la estimada, aviat tornaré a casa — mentí el Jordi.— Tinc por.— Jo també.Les llums de tota la ciutat s'apagaren. Per la finestra arribaven els sorolls dels disturbis: explosions puntuades per crits i sirenes. El Jordi s'estremí en la foscor.— T'estimo, per favor, no em deixis morir tan sola.Anava a respondre quan es tallà la trucada. "Jo també t'estimo", va dir-li a ningú mentre al cel negre les estrelles brillaven amb insòlita intensitat.I tot just eren les deu del matí.

Qualsevol nit pot sortir el Sol.
(relat trobat a internet)

http://www.youtube.com/watch?v=pdlvAvC4Tw4

3 comentaris:

Cuca de llum ha dit...

Oh benvinguts, passeu passeu....


(que casa meva es casa vostra si es que hi ha cases d'algú:)

Raiden ha dit...

De la tristor, en farem fum!

Urà ha dit...

Hola a tots!

La cançó de "Qualsevol nit pot sortir el Sol"· m'agrada molt!

Aprofito per recomanar a qui no l'hagi vist la pel·lícula "mamma mia" a qui li agradi la música disfrutarà molt, així que si teniu la oportunitat mireu-la, val la pena!

Fins aviat!