dissabte, 6 de setembre de 2008

Poesia

Aquest és el poema de Maria-Mercè Marçal que dóna títol al blog. Espero que us agradi:

"Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques."

10 comentaris:

Laura ha dit...

Hola Txell, en principi no em deixava entrar el blog, però al final m'he baixat el firefox com tu m’has dit i he pogut entrar. El poema és molt maco, m'ha agradat molt. Trobo que és molt encertat perquè el llegeixi algú en els moments tristos, ja que la tristesa la podem aparcar i seguir endavant.

Pensaré en alguna cançó per posar-la aquí el blog.

Lluna ha dit...

Et faria un dolç petó,
deixant que els meus llavis
quedessin recolzats per uns instants
damunt la teva galta.

Miraria infinitament els teus ulls
per perdre’m en la seva dolçor
i descobrir el teu encantador somriure.

Fixaria les teves mans a les meves
per sentir constantment la teva escalfor
i el teu contacte.

Acostaria l’orella als teus llavis
per rebre tota la màgia de les teves paraules.

Em quedaria arraulida al teu costat
per sentir-te propera a mi.

Et cobriria amb els braços,
envoltant-te com un suau llençol
per cuidar-te i protegir-te.

Acaronaria el teu rostre
per deixar sentir a les meves mans
i per dir-te que sóc allà.

Passejaria els meus dits pels teus foscos cabells,
per perdre’m en la teva tendresa.

T’agafaria de la mà,
per no deixar-la mai més
i sentir-te sempre al meu costat.

T’estimaria sempre
per dir-te t’estimo a cau d’orella.


Aquí us deixo un dels molts poemes que m'agraden de relatsencatala. Fa dos anys vaig possar-hi dos textos i els posaria aquí però no recordo la meva contrasenya! Seguiré intentant i si els trobu els penjaré!

Escriviu quan estigueu contents, quan estigueu tristos, en el moment en que tingueu ganes de desfogar-vos...jo de tan en tan ho faig i per molt que no sàpiga escriure en el fons quedo satisfeta del que escric!


Lluna

Joel ha dit...

He trobat una frase interessant per penjar al bloc:

- Només s'hauria de fer el que val la pena escriure, i únicament s'hauria d'escriure el que mereix llegir-se.

De collita pròpia no en tinc, però si trobo frases o textos com aquest els penjaré.

Anna ha dit...

el poema és molt bonic, però el que ha penjat la "lluna" és molt bonic! i la frase que ha penjat en Joel també està molt bé. Jo penjaré un poema de Marc Manera que m'agrada molt i he decidit de penjar-lo espero que us agradi.

LA MAR


Assegut en una vella cadira

i des de la finestra estant,

he copsat de seguida

que el mar té un encant.



Quan el sol decideix

que és l'hora d'anar a dormir,

s'interna en la mar i la tenyeix

d'un bell color carmesí.



Mar, d'aigües clares i serenes

que a l'aigua li dones un sentit,

que tens ports, però no cadenes,

que en dones tranquil·litat aquesta nit.

Mar d'immenses aigües

Que reflecteixen l'infinit,

i la cara de la lluna

que és el més bonic de la nit



Records em duen les onades,

estels perduts en la foscor de la nit,

que fan que la mar sigui bella,

fixeu-vos ja m'he adormit.



Marc Manera

Lali ha dit...

Hola a tots i a totes! Jo us volia recomanar dos llibres que he llegit aquest estiu i que m'han agradat molt: Dones de Manhattan (Candace Bushnell) i Postdata, t'estimo (Cecilina Ahern). La pel·lícula d'aquest ùltim és boníssima,i a la vegada us aviso que també és molt trista.

Ja aniré passant per aquí i intentaré deixar fragments o frases ben xules!

Un petó i fins demà!

famer ha dit...

Per el meu gust, he trobat pocs grups que cantin en català unes lletres maques i sonin bé. Aquest cap de setmana per mmvv treuran el cap uns d'ells, els recomano a tots, i us deixo amb un fragment d'una cançó que a mi em posa la pell de gallina.

També deixo l'enllaç per escoltar-la, amb música és més maca(:

http://www.goear.com/listen.php?v=5997f33


Qui n'ha begut
En tindrà sed tota la vida
Qui ho ha deixat
Ja no suporta el pas dels dies

Enganxa més que l’heroïna
I és tan eficaç com l’aspirina

Diu que et transporta a un altre planeta
T’inflama el cor amb mil somriures
i del cel fa caure espurnes d’or
per cada moment que tornes a viure

I ara tu digue’m si és veritat
el que m’han dit que vas explicant
Diu que tu també ho has provat
Digues, que ho recordes?
O quan ho deixes tot s’oblida?

I ara tu digue’m si és veritat
o tu tampoc saps ben bé de què et parlo
Digue’m si és veritat
Digue’m que no pot ser
que això també sigui mentida

Diu que et transporta a un altre planeta
T’inflama el cor amb mil somriures
i del cel fa caure espurnes d’or
per cada moment que tornes a viure


i... d'aquí uns mesos sortirà un llibre que estarà mooolt bé i que qui no se'l llegeixi anirà a l'infern. ja us informaré... jejeje

*

taronger ha dit...

POSSEÏT:

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t’has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t’excites, te m'en vas darrera
d’un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.


de Gabriel Ferrater.

Urà ha dit...

Hola Meritxell!
M'acabo de llegir el poema de "La Mar" que ha publicat l'Anna, m'ha agredat molt. Jo us deixo un poema de Joan Salvat-Papasseit que espero que també us agradi.


Perquè has vingut


Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
—qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l'alosa.


Fins demà!

Weykon ha dit...

Hola a tots.
Bó aquí us deixo un poema de la Yeny Rodríguez Sierra que m'agrada molt més que res perque trata de dues coses d'un amic molt especial per mi que fa poc que vas perdre i de la promesa li vaig fer i que ara tinc que cumplir.

LA PROMESA
Un dia sense voler
et vaig prometre escriure de tu
un llibre gran i valuós
que parlés del teu valor
et vaig dir que t'ho enviaria
on estiguessis sense importar
quan gran fora la distància entre els dos
et vas anar sense dir adéu
el cel t'ha cridat
Déu estranya el seu mes bell àngel
i aquí en la terra estranyem
l'amic incondicional
que vas ser i que des del cel seràs
i encara que aquest no és el llibre
ni tan sols un poema
solament vull que sàpigues
que encara que tard et demano perdó
per no estar amb tu en el teu dolor
per marxar-me quan esperaves...
tal vegada que el meu somriure netegés les teves llàgrimes
et dic adéu
i et demano perdó
el llibre l'hi llegiré al vent
que correrà fins al cel les paraules.

Gemma P. ha dit...

Ara rementant coses he trobat aquest fragment que vaig agafar d'una web. Em va agradar molt, així que el deixo per aquelles persones més romàntiques :P




Digue'm aquesta nit que m'estimes. Digue'm que sóc la única persona a la que has estimat d'aquesta manera; que sóc la única persona que existeix en aquest món... Però mira'm als ulls quan ho diguis, i no deixis que em menteixin. Jo t'escoltaré en silenci; si vols, no et miraré als ulls, per a que no notis la fredor que em provoca l'absència de paraules, ni et refredi la meva por. Fes-ho aquesta nit. Potser demà ja serà massa tard. O potser no. Però així seré una mica més feliç.