divendres, 13 de novembre de 2009

la forma de les coses

La forma de les coses, una obra de Neil Labute.

The Shape of Things em sembla un dels millors textos de Neil LaBute. Un material que vaig descobrir al cinema, veient la versió cinematogràfica de la peça que el propi Labute va dirigir. Em va semblar una història provocadora, perversa, intel·ligent, contundent i molt divertida. Immediatament vaig començara barrinar la manera de portar-la al teatre i, finalment, tres anys després, podrem dur a terme l’espectacle.Veig l’obra com una tragicomèdia sobre la vanitat humana, pecat aquest que,en la meva opinió, no pot trobar una forma de retrat més ajustada que aquesta que li ofereix la forma tragicòmica. M’interessa, sobretot, la dimensió de GRAN BROMA de la peça. La incontestable baixada de pantalons del protagonista que, no per casualitat, es diu Adam. M’interessa el seu cul a l’aire. Manllevant unes paraules de Lars Von Trier, “el sentiment de la tortuga panxa enlaire”.Sota el meu punt de vista, l’Adam és qualsevol de nosaltres. Tan indefens, manipulable i voluble com qualsevol de nosaltres. Algú a qui de sobte comencen a dir “que guapo que estàs”, “que interessant”, “se’t veu tan bé” i coses per l’estil, i comença a creure’s efectivament més guapo, més interessant, i li agafen ganes de cridar “I AM THE KING OF THE WORLD” i, és clar, quan veu que la cosa no era més que una presa de pèl, se sent com se sentiria qualsevol de nosaltres: terriblement ridícul. Perquè, amb la seva fredor, amb la seva indubtable crueltat, no es pot negar que l’Evelyn col·loca davant de l’Adam (i m’agradaria que també del públic, en la nostra versió) UN MIRALL. Ni més nimenys. I els miralls poden arribar a ser terriblement dolorosos. En aquest sentit, veig el personatge de l’Evelyn com una mena d’àngel-dimoni, un deus ex maquina (el propi autor, finalment) que ens recorda salvatgement, amb ferocitat, allò que som. Ben poqueta cosa, a fi de comptes.

Julio manrique

Tothom que li agrada emocionar-se amb una bona obra de teatre que no se la deixi perdre.


De veritat.

1 comentari:

Txell ha dit...

Moltes gràcies per la recomanació, Murmuri! M'has fet venir realment moooooltes ganes d'anar-la a veure!