dimecres, 11 de novembre de 2009

LES GOLFES DE CASA

Tristesa? Per què a les golfes?
Les golfes són per a guardar-hi records.
Records bonics i records dolents; records alegres i records tristos, per què no?
Records dolços i records amargs; records amb gust de mel i amb regust picant. Records clars, i records borrosos; records foscos i records color de rosa.
Records tendres i records durs; records romàntics, records...
Sí, a casa, a les golfes hi guardem records.

Records dels rebesavis i dels besavis a qui mai vaig conèixer però amb qui intento buscar-hi semblances mirant les velles i arrugades fotos del calaix de dalt d’aquell moble antic del racó de les golfes. Un moble que tanmateix sembla que em parla d’aquells temps de foscor i de pors i que em costa d’entendre perquè el llenguatge de tot el que s’hi guarda és difícil de descodificar per a mi: tupí, llàntia, rosari, llum de carburo, esclops, escapulari, bugader, perola, calamastres,...

Records dels avis que m’han ajudat a créixer, uns savis per naturalesa que coneixen el valor de les paraules, el significat del cant dels ocells, la utilització de les plantes remeieres i el temps que farà mirant el núvols o els animals. Entrant a les golfes, se sent la olor inequívoca i penetrant de les plantes aromàtiques de l’àvia que a voltes m’han curat un mal de panxa o un refredat. Al costat de l’assecador d’herbes hi ha un bagul amb llibres antics i estris d’infància i joventut, però no s’hi troba cap joguina perquè no en tenien i se les feien ells amb imaginació i molta traça,...

Records dels pares que m’han donat la vida. Ara tot em queda més proper, però també em costa d’imaginar-me’ls damunt la moto del pare –ara empolsinada i amb algun llum trencat-, joves, feliços i il·lusionats. I la màquina d’escriure de la mare, on hi feia els treballs –segons explica ella-, amb unes tecles que anaven molt fortes i que feien un soroll sec i metàl·lic.

I ara, em toca a mi, perquè també formo part d’aquesta bonica història, i també hi guardo els meus records. Són records recents, petits records, records que m’estimo.
I potser algun dia, un nét meu o potser algú més llunyà, pujarà a les golfes de casa, entrarà i podrà veure, escoltar, olorar, tocar i sentir els records de família; i potser també escriurà, com jo faig avui, una història senzilla.

Tristesa? A les golfes? No, només, melancolia, enyorança d’altres temps..., temps feliços i temps tristos, temps que ja no tornaran,... però que pujant a les golfes sempre podrem retrobar.

3 comentaris:

Txell ha dit...

Molt bonic, Aigua clara! Veig que finalment has aconseguit entrar a la pàgina sense problemes! Benvinguda!

estrella fugaç ha dit...

Un text genial Aigua clara!:D
Els records sempre perduraran als nostres cors, siguin feliços o tristos, sempre formaran part de nosaltres.

Hamlet ha dit...

M'agrada molt el text Aigua clara!
M'ha semblat emotiu i carregat d'emocions.Espero que t'animis a seguir participant amb texts així, que valen molt la pena!