Sóc un soldat de la ciutat que travessa la Gran Via amb el cap caigut i les espatlles enfonsades. Allà on abans reposaven els ulls ara hi neix un llac que m’obstrueix la mirada, i on en temps passats hi guardava les paraules ara fosques clavegueres podreixen la meva boca. Porto esculpides a les mans totes les batalles perdudes, més les guanyades no les vull recordar. Em ploren els músculs i les llàgrimes s’acumulen a la punta dels ossos. Estic suant com un animal el que van a matar però la meva por no és aquesta, així que en qualsevol moment em deixo disparar. Que em rebentin el cos sobre aquest terra ple d’hemorràgies i vòmits, terra corcat per culpa del frec de les nostres sabates. Fem mal ,fins i tot, a la cosa menys important i ens sentim bé perquè el problema més gran per nosaltres és nosaltres mateixos.
Potser pararé de caminar i m’assentaré sobre la meva culpa i la dels altres, esperant salvar les meves accions passades i no comprometre a les futures. No vull assistir més aquesta caça de bruixes, ni lluitar amb armes que ens situen a l’alçada de la merda, aquesta guerra no és la vostre sinó la meva condicionada per tot el meu voltant. I me’n sento víctima a la vegada, perquè tot el que explota fora a mi em rebenta per dins.
Potser pararé de caminar i m’assentaré sobre la meva culpa i la dels altres, esperant salvar les meves accions passades i no comprometre a les futures. No vull assistir més aquesta caça de bruixes, ni lluitar amb armes que ens situen a l’alçada de la merda, aquesta guerra no és la vostre sinó la meva condicionada per tot el meu voltant. I me’n sento víctima a la vegada, perquè tot el que explota fora a mi em rebenta per dins.
Però, no la puc abandonar... jo sóc qui subjecta l’arma i rep la bala després.
1 comentari:
Taronger, aquesta lluita segur que la guanyaràs...
Molt bo aquest "Allà on abans reposaven els ulls ara hi neix un llac que m’obstrueix la mirada, i on en temps passats hi guardava les paraules ara fosques clavegueres podreixen la meva boca."
Publica un comentari a l'entrada