diumenge, 23 de novembre de 2008

Mentre vaig romancejant dins el meu llit, tou i acollidor, no puc evitar pensar que m'hauré de llevar, perquè no puc aturar el temps.

La suau abraçada de les mantes em manté a recer del fred; i qui diria que després hauré de sortir al carrer a 4-8ºC? però, malauradament, no puc aturar el temps.

Ah, i el dolç coixí, que amb tota comoditat em deixa reposar el cap sobre seu! quan em llevi amb prou feines me'l podré aguantar jo mateixa. No obstant, no puc aturar el temps.

Tan còmode que estic, amb els ulls tancats, submergida en el meu món de somnis, qui vol despertar-se i trobar-se cara a cara amb la realitat? però el temps passa i no el puc aturar

El cervell, adormit, està massa a gust en aquest estat de somnolència; tot i així, d'aquí a una estona l'hauré de forçar a mantenir-lo despert. I és cert, ja que no puc aturar el temps.

Nineta

1 comentari:

femer ha dit...

Somia, tan si és fosc com si és clar.

llavors el coixí seran les teves espatlles, els llençols la teva pell i els somnis la realitat.


(un dia trobarem el rellotge màgic per parar el temps)

(: