La meva primera aportació. Portava uns dies treballant-hi esperant poder-me registrar al bloc.

Estava trist. Tenia un dia depriment. Res m’anava del dret i va passar ella. La seva mirada sincera em va il·luminar i em va ajudar a somriure. Va ser una esgarrifança, no sabria trobar les paraules adequades per descriure aquella emoció ni amb tot el temps del món. Va ser concisa. Vaig passar de la tristesa més esclavitzadora a una felicitat que ja la desitjaria el rei més poderós. Ella es va convertir en l’estendard del meu exercit d’amor, en el primer pètal d’una rosa durant l’inici de primavera, l’ultima gota de pluja just abans de sortir el sol entre els núvols. Tot això era ella i més. Era per ella per qui em sentia bé amb mi mateix, per qui jo lluitava i el meu únic motiu per defensar-me.

Així va ser com vaig aprendre què era l’amor. Aquell sentiment que tan bonic pintaven en totes aquelles pel·lícules romàntiques i poemes clàssics. Va ser tot gràcies a aquella bella figura que sempre que em veia pronunciava una amable salutació amb la seva dolça veu.