dimecres, 19 de novembre del 2008

Entre octubre & desembre


Es fixa en els seus peus, i recorda el dia en què comprà aquelles sabates. Han passat ja mesos, igual que han passat aquells dies, dies en què es creia tant, i en el fons no era res. Camina, i els seus passos es deturen, observa el vidre d'una botiga i li costa reconèixer el reflex que hi ha a l’aparador, ha canviat la forma, i no sap si la matèria és la mateixa. Mira endavant i veu un pas en fals, tot i així, sap que l’opció del pas endarrere no hi és. Cau la primera gota de la pluja, i seguit d'ella es fa una cortina d’aigua.
Encara queda tros per arribar a casa, i arrenca a córrer, deixant arraconat el que fins fa poc estava pensant. De mica en mica el fred tenyeix les seves galtes, i va entrant hivern dins del seu jersei.
En desembarcar davant de casa, respira, els cabells els porta molls i costa trobar la clau per obrir la porta. Es mira la mà, i creu que s’ha de comprar uns guants.
De segur que un altre dia, en tornar cap a casa, es mirarà les mans vermelles pel fred, i recordarà aquest pensament que acaba de tenir ara. Després d'això, involuntàriament s’adonarà que per sistema ho acabem emmagatzemant tot.
El que creus oblidat torna i el viscut sempre hi és.

Som màquines de fabricar records i a la vegada de crear o destrossar moments.

http://www.youtube.com/watch?v=nAB4vOkL6cE
(D’aquí poc el tronja quedarà amagat per la neu)

4 comentaris:

Anònim ha dit...

No hi quedarà mai el taronja amagat per la neu, Taronger, i t'ho diu algú que de taronja hi entén molt... I malgrat que a vegades se'ns fa dur pensar que vénen dies curts, aquest hivern que ens va entrant al jersei també té alguna cosa de meravellós, igual que tots els records que anem emmagatzemant a les notres caixetes de la memòria.

Anònim ha dit...

el ritme que ens imposem és el ritme que ens fa viure perduts...


tu creus q quedes cutre dapenjada com un iman, a mi en canvi m'agrada. si, era dolça la xocolata d'abans de sopar.

si vols jo et preparo el farcellet i te'n i et faig de despertador, i si vols et deixo la bici. Però quan hi siguis, no pensis, sent.

Anònim ha dit...

ven dit

Mireia ha dit...

la neu se't fondrà a les mans sota el sol de primavera



(i primavera és tenir-te al costat:)