divendres, 12 de març del 2010

Eloi.
Què hi fas, aquí?
És clar que et sento; però encara que m’agradaria, no puc moure’m, ni abraçar-te, ni fer-te un petó, ni dir-te que t’estic molt contenta. Ho has d’entendre, Eloi: si em moc, sentiré el dolor, i no se si estic preparada per això.
Tot es tan estrany, tan relatiu aquí.
Us sento a tots, us veig a tots, però és com si entre vosaltres i jo hi hagués una distància de milions de quilòmetres. Els sentiments en canvi, els tinc aprop. Són com una onada de calor constant. Cada veu, cada carícia, cada mirada, cau damunt meu un vel de tendresa. I em que aquesta tendresa és la que em reté, no es curiós ? No vull fer mal a ningú ni encara menys als qui m’estimen. Així doncs, la tendresa em lliga a aquest costat del camí, mentre que la pau em crida per l’altre.
Bé es possible que em quedi aquí, en aquesta terra de ningú, per sempre.
Una partida d’escacs sense fi, sense guanyador ni perdedor.
Taules eternes.



Fragment : Camps de maduixes.

4 comentaris:

estrella fugaç ha dit...

Camps de maduixes! em va encanta el llibre!:)
Bona recomanació Mim ;)

Lluna de Plata ha dit...

A mi també em va agradar molt aquest llibre! Molt bon fragment Mim!

Anònim ha dit...

aquets llibre em va fer pensar en les coses que de veritat valen la pena. bona recomanació jo també animo a que el llegeixin! :)

Cacaolat ha dit...

Molta gent me l'ha recomenat, i veien que a tots hos ha agradat molt, crec que l'he de posar a la llista de llibres per llegir! :D