dijous, 6 de maig del 2010



Quan vàrem arribar només sentia crits, xiscles. Se’m feia insuportable estar en aquell lloc. Però va arribar un punt que em vaig ficar tant en aquell llibre, que ni sentia la veu d’aquells nens pel parc. Ni tan sols sentia la veu del meu fill cridant, dient-me que mirés el castellet de sorra que havia fet a la petita sorrera, com baixava pel tobogan, com passava per l’estructura de fusta, com es gronxava, i tantes altres coses.

Després d’una bona estona de no sentir tots aquells xiscles, els vaig trobar a faltar, vaig aixecar la vista, vaig buscar el meu fill per tot el parc, però no el vaig veure enlloc. Em vaig aixecar de seguida i corrents el vaig buscar per tot el parc. Finalment el vaig veure estirat a terra, inconscient. En aquell moment em va caure el món a sobre. No vaig saber què fer. Sempre em penediré d’haver perdut el meu fill mentre llegia un llibre.

2 comentaris:

Lluna de Plata ha dit...

Molt melancólic. M'agrada el primer paràgraf:)

BITLLET DE TORNADA ha dit...

Molt bonic, Somnis de paper! I molt benvingut al blog!!