dilluns, 26 de gener de 2009

Crònica d'un amor fugaz

Va passar el temps i vingué l’adéu. I després em vaig adonar de lo difícil era acostumar-me a la teva absència, i tot va acabar com qualsevol altre història.

El nostre primer contacte fou tímid i fugaç, els teus ulls es van trobar amb els meus, et vaig abraçar, em vas abraçar, i els nostres cors es van sincronitzar. Aclucant els ulls vaig fer que aquell minut es convertís en etern, i agafar tota la força que alliberaves per guardar-me-la.
Vols que sigui sincera encara avui la sento quan tanco els ulls i penso en aquell moment.

Deixar de respirar el teu perfum, deixar de sospira els teus petons que durant tan de temps en vaig ser addicta, la brillantor dels teus ulls quan em miraves, els records que vam construir junts... Són coses que no aconsegueixo oblidar.
Ser que ja no em necessites, però jo si, per això vull agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

2 comentaris:

Hamlet ha dit...

L'amor de veritat no se'n va mai i els records quedaran al nostre cor com les pàgines més brillants de la nostra vida.

Preciós el text d'aquesta renovació!

"Només aquells que saben estimar de veritat poden sentir dins seu aquelles emocions inborrables,increíbles. Els que estimen falsamen, tant sols creuen que l'estan sentint, quan en realitat, no en senten res."

Lluna ha dit...

Tota la veritat està disn aquest text...i desitjaria que l'amor de veritat no se n'anés mai i que algun dia si mai el perds...tornés :)


Molt maco el text!