CRÍTICA: bates blanques poc merescudes

Estrany és el fet de veure’l recargolar-se entre llençols amb olor a ambientador de cotxe barat. Romania quasi immòbil mantenint una postura fetal. El seu rostre deixava veure una ganyota de dolor que feia perdre importància al to pàl·lid de la pell. De tant en tant obria els ulls, mirava al seu voltant i atònit, entre tanta gent, es dedicava a mirar-me fixament i dedicar-me un somriure; jo li retornava.

Passaven els minuts i en el transcurs d’aquells seixanta inquietants segons jo em dedicava a comptar les gotes de líquid transparent que queien; d’aquell que et fa sobreviure quan ja no et queden forces. El sèrum i 10miligrams de calmant diluït es feien la competència per captar la meva atenció, jo els hi atorgava torns. Un minut un i al pròxim minut l’altre.

Llavors ja era fosc i a fora feia un fred insuportable, la pseudohabitació d’urgències era més reconfortant; reconfortant en el sentit de permetre fugir la tremolor del meu cos. Malgrat la calor que desprenia aquella sala d’urgències a les deu del vespre jo no era capaç de desfer-me de l’abric que em cobria fins a mitja cama. Suava i començava a produir-me picor tota la roba que portava; però no gosava moure’m, prou feines tenia a respirar mentre intentava mantenir la serenitat.

Buscava una calma impossible d’aconseguir; doncs homes de bates blanques corrien amunt i avall fingint tenint feina. Dic fingint degut a que en un moment que badava vaig girar el cap i d’entre les cortines que ens separaven d’un ancià moribund vaig poder veure com tals individus de bates blanques seien a unes còmodes butaques fent petar la xerrada. Em produïa ira veure’ls, pel fet de tenir un pacient (mascle de quaranta cinc anys que presentava un ampli quadre de diagnòstics plantejats per la mateixa persona en moments diferents al llarg del dia) agonitzant; però resulta que era de vital importància explicar-se que el veí de la germana de la seva tia política s’havia comprat un gat. Diguem-ne incompetència, o indignació per part meva, o resignació per part de tots i cada un dels membres de la seguretat social que es veuen obligats a recargolar-se entre llençols pudents, a acceptar el dolor, a ser víctimes del paracetamol mesclat amb aigua, a perdre el dret a tenir un bon diagnòstic, a morir fins i tot, o a no poder gaudir d’una atenció d’urgència; perquè urgències actualment no vol dir altre cosa que: -esperi que, quan m’expliqui que el veí de la germana de la seva tia política s’ha comprat un gat, l’atenem.-

*Sóc conscient de que falten metges i de que hi ha molts pacients i que tot plegat sembla un bucle de retroalimentació que no para d’augmentar. Ara tots volem ser metges, perquè sí, perquè en falten. Però el problema en realitat no és que faltin persones llicenciades en medicina, amb el MIR aprovat i tot el que cal per dir-te doctor; el problema és saber trobar una persona amb tot això i una mica de sentit comú i, essent una mica més exigents, amb capacitat de raonament i actuació per aplicar els més de set anys d’estudis a un cas concret.