diumenge, 8 de febrer del 2009

A prop de ser lluny



El ventall de possibilitats és massa ampli, tant que asfixia. Comences a suar la roba quan t’hi pares a pensar i més tard quan la temperatura s’ha refredat surts a fora i mors de fred. Penses que de moment tot et queda lluny, en realitat ja portés aquesta llunyania enganxada a les pestanyes però et cobreixes d’una vena que només et condueix el dubte. Plores, no saps de què, rius, de coses absurdes, et mires la mà que abans aguantava el present i et preguntes perquè refuses tancar-la amb força.
La seqüència de fotos del dia a dia no es para, vols trobar un bon marc on col·locar-les totes però cap és suficientment gran. Brames per dins i t’explota el jo, un jo que per si sol no ha estat mai gran cosa. Escups una paraula i fas pessigolles a l’aire que t’envolta, de moment només rumies amb les celles abaixades: per on s’ha de tallar aquesta teranyina?

La incertesa envolta el cos que resta ple de teranyines, són records que han teixit fils que ara no saps com deixar endarrere per poder mirar endavant.


De moment només rumi
es...

5 comentaris:

Meritxell ha dit...

La vida és com les estacions de l'any que contínuament hi han canvis...
Ara tu estàs en un canvi dels grossos, tranquil•litzat, pensa i decideix amb el cap.
Ja veuràs que escolliràs lo millor per tu.
No tinguis por que si caus nosaltres estarem per agafar-te.

Mireia ha dit...

*



*

*



: )

Ginebra ha dit...

comença a tallar-la per el tros que sembla més fàcil, després anirà desapareixent, i de cop, t'adonaràs que el que abans era una teranyina, ara tan sols són un parell de fils :)

Anònim ha dit...

"vostè és tan jove, està tan ençà de qualsevol inici, que, tant com puc, m'agradaria demanar-li que no s'impacienti davant d'allò que encara no està resolt en el seu cor, que miri d'estimar les preguntes com si fossin cambres tancades o llibres escrits en un idioma estrany. No cerqui ara les respostes: no li poden ser donades, perquè no les podria viure. I d'això és tracta, de viure-ho tot. Ara VISQUI LES PREGUNTES." Rainer Maria Rilke, Cartes a un jove poeta.

Anònim ha dit...

zoc una aranya que puja per lez teves peztanyes.


zoc un tros de clip enganxat en una estació de l'any, sóc un coi de dia que dona voltes en un mateix engranatge, sóc una gota que cau sota terra.

sóc a sota terra on hi construeixo teranyines.
sóc un dubte en forma de bandera (no de senyera)
etz...volz, zeraz... això que ara ets una a
R

*TISTA