Torna Nadal

L'arbre desvella sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol

BONES FESTES

"Cada dia m'adono que m'enganyo amb els pensaments del dia abans."

Una frase del llibre Laura a la ciutat dels sants de Miquel Llor

(Quan la vaig llegir amb va fer reflexionar durant una bona estona. Prova-ho. Potser et sembla que no però, si hi rumies, en el fons pots trobar-hi alguna cosa que desconeixies en només veure-la i llegir-la un cop).

"Si et serveix d'alguna cosa, mai és massa tard o, en el meu cas, massa aviat per ser qui vols ser. No hi ha límit en el temps. Comença quan vulguis. Pots canviar o no fer-ho. No hi ha normes al respecte. De tot podem treure una lectura positiva o negativa. Espero que tu treguis la positiva. Espero que vegis coses que et sorprenguin. Espero que sentis coses que mai hagis sentit. Espero que coneguis a persones amb un altre punt de vista. Espero que visquis una vida de la que et sentis orgullosa. I si veus que no és així, espero que tinguis la fortalesa per començar de nou."

De la pel·lícula El curiós cas de Benjamin Button

"Tingues cura dels teus pensaments, perquè es tornaran paraules. Tingues cura de les teves paraules, perquè es convertiran en actes. Tingues cura dels teus actes, perquè es faran costum. Tingues cura dels teus costums, perquè forjaran el teu caràcter. Tingues cura del teu caràcter, perquè forjarà el teu destí. I el teu destí serà la teva vida."

Mahatma Gandhi

“Si poguessis evitar que una persona que estimes es clavés cap més estella al dit, et dedicaries a folrar tota la fusta del món d’un material suau i transparent, només per evitar que se les clavés. Això és l’amor.”

Una part del tot, Steve Toltz

Em sap molt greu

http://www.youtube.com/watch?v=jXG0YMv5Fvk&feature=relmfu
Qui ha escopit a la terra perquè ara ens escupi ella d’aquesta manera?

Un infern que ja sent la pudor de totes les nostres carns.

El món pot arribar a ser un lloc trist, molt trist.

Que injusta la vida...

Per què sempre passen coses dolentes a les persones que no ho mereixen? Sincerament jo no ho entenc. No entenc que una persona que ha lluitat tan se li escapi la vida sense poder-hi fer res així perquè si, perquè la vida és injusta, molt injusta. Mai ho acabaré d’entendre, ser que no hi podem fer res i que hem de tirar endavant però això no em consola, perquè no s’ho mereixia, era un lluitador i sempre ho serà. I això em fa pensar en com tot pot acabar en un moment, és amb aquestes coses quan t’adones de que no pots deixar passar res perquè potser demà ja no ho podràs fer. Fa uns dies escrivia un text parlant de totes les coses boniques que hi ha, però avui no hi són, avui només hi ha tristesa, avui ens ha deixat una gran persona i això em recorda que no fa pas gaire també ens va deixar una altra magnífica persona. Tant sols espero que sàpiguen, allà on siguin, que no els oblidarem MAI!

Jo sóc català

"Deixeu-me que us digui una cosa... jo sóc català. Catalunya és avui una regió d'Espanya, però què ha estat Catalunya? Ha estat la nació més gran del món. Us n'explicaré el per què. Va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per a parlar de pau, al segle XI... pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres.... això és Catalunya"

Pau Casals

20 anys sense Montserrat Roig

"Des que la humanitat va llegir Anna Karenina, o qui sap si abans, ens hem acostumat a repetir que la gent feliç no té història, i ara veig que no és veritat. Si hi ha alguna història interessantper a ser narrada, és la de la gent feliç. Jo en vaig ser, amb la Mar, i aquells moments s'estan quiets però no morts, s'estan amb mi, silenciosos quan jo vull, parladors quan ho ho desitjo. Es presenten davant meu com retalls inservibles en aparençam, aplegats amb dolor, recollits amb alegria, resistint-me a creure que l'adolescent recuperada gràcies a la Mar, ja no pot tornar." El cant de la joventut, Montserrat Roig (1989)

El mirall de l’ànima

No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós

Pere Calders

Bonic

Bonic. Bonic és anar sempre amb un somriure als llavis, bonic és contagiar la teva alegria, bonic és aquell gest d’efecte inesperat, bonic és ser lliure, bonic és no pensar, bonic és imaginar, bonic és creure que tot és possible, bonic és respirar profundament i deixar anar l’aire a poc a poc, sense pressa, bonic són els moments de rialles, xerrades amb amics que duren i duren, bonic és saber que sempre tindràs algú que et farà costat, bonica és una abraçada regalada, bonic és lluitar per el que tu vols, bonic és escoltar aquella cançó especial, bonic és estimar, bonic és ser estimat, bonic és saber que et troben a faltar, boniques son les persones i tot el que podem arribar a fer, bonic és sentir les ganes de riure i oblidar els problemes, bonic és saber que pensen en tu, bonica és la vida i són tots aquells petits instants de felicitat que la fan encara més bonica.

La ironia dramàtica en el cinema

La ironia dramàtica és un recurs literari que s’utilitza per augmentar el dramatisme i la tensió i establir complicitat amb el públic. Consisteix en donar a conèixer al lector o espectador alguna cosa que els propis personatges no saben. Hi ha molts exemples en diverses obres literàries, i en el teatre d’Àngel Guimerà en trobem uns quants. A Terra Baixa, en Manelic desconeix el veritable motiu del seu casament amb la Marta, informació que sí coneixem nosaltres i també els altres personatges ja que, de fet, és vox populi. A Maria Rosa, en canvi, com a públic ens trobem en una posició privilegiada, ja que (durant bona part de l’obra) els únics sabedors del que realment va passar en l’assassinat del capatàs som nosaltres i el propi Marçal.

Aquesta mateixa eina solia emprar el director de cinema Alfred Hitchcock per crear suspens en les seves pel·lícules. Quan se li va demanar que descrivís el gènere del qual era i és considerat el gran mestre, Hitchcock respongué: «Imagini's a un home assegut en el sofà preferit de casa seva. A sota hi ha una bomba a punt d'esclatar. Ell ho ignora, però el públic ho sap. Això és el suspens.» Així doncs, podem identificar perfectament aquest suspens amb la ironia dramàtica.

Un exemple fantàstic en la seva cinematografia és La soga (1948), basada en una obra de teatre del dramaturg P. Hamilton anomenada Rope’s End (1929) i que, al seu torn, està inspirada en un crim real.

Just al començament de la pel·lícula assistim a l’assassinat d’un jove, el cos del qual és amagat en un bagul. Aquest servirà de taula pel sopar que els assassins han preparat amb diferents convidats, entre ells els pares i la promesa de la pròpia víctima. La tensió i el suspens estan servits.

Tota la planificació del film és purament teatral. La situació té lloc en un sol escenari, el pis dels dos protagonistes, i en temps pràcticament real i tot el pes recau sobre el guió, els actors i la direcció (punts comuns amb el teatre) i deixa de banda altres aspectes típicament cinematogràfics, com la banda sonora i l’edició de vídeo. I és que Hitchcock es va despendre del que potser és l’element més característic del cinema i sobre el qual havia demostrat tenir un domini magistral: el muntatge*. Enlloc d’això, incideix en la nostra mirada d’espectadors mitjançant els enquadraments i els moviments de càmera. I el resultat és genial.

Però la ironia dramàtica no només serveix per crear tensió. També és utilitzada en altres pel·lícules com American Beauty (1999), en la qual sabem des del començament que el personatge de Kevin Spacey morirà (ho explica ell mateix mitjançant la veu en off) i el fet de saber-ho fa que percebem tota la pel·lícula d’una manera diferent: No ens limitem a observar la vida del protagonista, sinó que busquem el motiu pel qual ha mort; volem saber com ha ocorregut tot i si han valgut la pena els seus últims dies. Moltes dècades abans Billy Wilder ja havia utilitzat el recurs del “narrador mort” a una altra joia del cinema com és Sunset Boulevard (1950). També podríem parlar d’ironies dramàtiques implícites. En la pel·lícula Titànic (1997) ens estremim una mica quan Jack, personatge interpretat per Di Caprio, guanya un passatge en el transatlàntic. I és que l’enfonsament del famós vaixell és un fet real i històric, i això fa que sabem –encara que no aparegui directament en el film– que guanyar aquells passatges en una partida de pòquer no ha estat el cop de sort que en un principi creuen. Així doncs, es crea la ironia a partir de factors externs a la pròpia la pel·lícula (però no per això menys deliberats).

Hi ha infinitat d’obres, tant literàries com cinematogràfiques, que utilitzen la ironia dramàtica. Se us n’acudeix alguna altra?

*Us recomano aquest vídeo en el qual Hitchcock explica la importància del muntatge mitjançant el que es coneix com a "efecte Kuleshov": http://www.youtube.com/watch?v=TNVf1N34-io&feature=related

“Però què significa? Explica-m’ho, què val una vida sense cap gust per la vida? Ell va rumiar: que res no et fa realment mal ni res t’alegra de veritat. Vivim perquè vivim, perquè per casualitat no morim.”

Tota una vida, David Grossman

VIVIM A COP DE ROCK

El passat 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, es va estrenar al Teatre Victòria el nou musical de Dagoll Dagom, Cop de Rock, que fa referència a les mítiques cançons del rock català dels anys 80 i 90. Alguns d’aquests grups, avui encara són vigents, d’altres es van separar. Aquest espectacle és un homenatge a aquests grups i a aquestes cançons que durant tants dies i tantes nits escoltàvem sense parar.

Però l’estrena oficial del musical es va fer ahir, 28 d’octubre, amb un èxit rotund ja que les entrades estaven exhaurides des de feia dies.

L’obra es basa en un grup anomenat Cop de Rock o com diuen ells en escena: “Cop de Rock, una banda que fa el que pot!”. Aquesta banda està formada per tres nois i una noia: en Roc, en Ramon, en Pau i la Núria. Tots ells són d’un poble de l’Alt Empordà. És una història d’amors entre els nois del grup i unes noies de l’Ebre que han anat dos dies a l’Empordà a celebrar el comiat de soltera d’una d’elles, la Lluna (Mariona Castillo). Entre escena i escena hi ha com a fil conductor els fragments de les magnífiques cançons de Sopa de Cabra, Sau, Pets i Lax’n’Busto, entre altres. Podem dir, que l’argument és senzill, però el mateix temps va bé per musicalitzar les escenes. La coreografia està ben pensada i ben estructurada. Però a part d’això, Joan Lluís Bozzo ha sabut aprofitar l’espai de l’escenari mitjançant una plataforma giratòria que facilita els canvis d’escena. A més a més, a l’escenari hi figuren tres rocs que serveixen per donar un ambient costaner al poble i com a suport de projecció d’efectes visuals.

La història està dividida en dues parts: la primera, situada el 1992, l’any memorable del Barça a Wembley i dels Jocs Olímpics a Barcelona, és l’etapa de maduració del grup. A la segona part, ens situem a l’any del Fòrum a la capital catalana, el 2004, any en què els personatges tenen una segona oportunitat per arreglar tot allò que un dia van deixar enrere.

És una representació que t’arriba al cor. És capaç de provocar-te la més sincera rialla en un minut i al següent, l’emoció de l’escena fa que no et puguis contenir les llàgrimes galtes avall. La funció, inevitablement, també té una pinzellada de catalanisme ja que tal com diu en Roc (Roger Berruezo i cantant del grup): “Canto amb la llengua que somio”!

Podreu gaudir del musical fins al 8 de gener del 2012. No us ho perdeu!!!

Joc

Pots jugar amb el seu cos,

que és jove i riu, i vol

el joc, i no n'ha tingut prou

Encara creus que en tu hi ha vici?

Mostra el teu vici. Dóna't

sencer. Si te l'estimes,

no li ofeguis aquesta tremolor:

la curiositat del cos, que tu

fa massa temps que en dius desig.

Gabriel Ferrater

Jo que vigilo tant els meus desitjos lassos,

dona, pensava en tu per un amor del risc.

-I jo, on és el meu pensament, allà visc,

no on me porten els meus passos.

Jo et seguia, esmunyint-me per dins l'ombra del meu

fantasiar; et creies sola i mon ull sotjava

mentre, del goig de tu mateixa lenta esclava,

despullaves ton cos de neu.

Amb tot, ¿què pot haver-hi entre jo i tu, altiva

que com un déu et peixes d'orgull extenuat?

Si faig del meu senyera, et crido en un combat

que és teu sols essent fugitiva.

I si em reto, ¿què fóra el meu pler, sense orgull?

El flamissell que vaga damunt la inerta escorça.

I amb tot, un no res del teu voler em pot tòrcer.

Pensava en tu, i amb tot no ho vull.

Carles Riba, del segon llibre d'Estances.

DECEPCIÓ

Malalties de l'ànima no maten,

n'agonitza hom llarg temps, mes, ai, no en mor ...

Per dolor, les parets del cor no esclaten,

sols los ulls són qui esclaten amb greu plor.

Mes les llàgrimes cruels, que els ulls enceten,

del cor no trauen la infernal cremor;

mullen ses fibres que eixamplant-se baten,

i així hi cap més dolor dins nostre cor.

Ai del mesquí que en hora maleïda

per ésser naix d'alts sentiments traït:

la mort mateixa en fuig, i en fuig la vida!

Viu per provar amb desficiós neguit

que, si els desigs de l'home són sens mida,

també el cor pel dolor és infinit!

Marià Aguiló

Espero que us agradi ! :)

Laura - Lluís Llach

I avui que et puc fer una cançó
recordo quan vas arribar
amb el misteri dels senzills,
els ulls inquiets, el cos altiu;
i amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom, Laura.

M'és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l'avui,
la nostra joia pel demà...
A casa enmig de tants companys,
o a un trist exili mar enllà,
mai no ha mancat el teu alè, Laura.

I si l'atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t'acompanyin els ocells,
que t'acaronin els estels;
i en un racó d'aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.

Trobo que és una cançó preciosa, tant la música com la lletra, i he volgut compartir-la amb vosaltres. Aquí us deixo el link per escoltar-la:
http://www.youtube.com/watch?v=dmzzFYzX4ko

Per què escric. Per què escriu, un escriptor

Donem la benvinguda al curs 2011-2012 amb les paraules de Jaume Cabré parlant de per què escriu. Val la pena que les llegiu:

"És un gran misteri i és la pregunta que em fan sovint però que no sé respondre. Normalment ho soluciono dient que escric perquè, si no, rebentaria. Aquesta resposta no és una boutade; és una manera d'explicar aproximadament que les raons per posar-me a escriure són profundes, íntimes i desesperadament inexplicables. És clar que també escric per explicar-me. I escric per mirar d'entendre'm. En secret també sé que quan escric no penso mai en cap lector concret a qui pugui agradar allò que escric. Confesso que escric perquè m'agradi a mi, la qual cosa no està renyida amb el fet que un cop he acabat una novel·la i l'he donada definitivament per enllestida, i ja en parlarem, d'això de donar per acabat un text, no la torno a llegir mai més. En tinc prou amb tenir-la tota al cap, per més que amb el pas dels anys se me'n vagin desdibuixant els perfils i de vegades, molt més que els perfils. Per tant, m'imagino que escriure amb la intenció de mirar d'entendre'm, usar l'escriptura com a eina d'autoconeixement pertany a l'àrea de l'inefable: la creació, entre altres coses suposa arrencar sentiments, vida, pensaments del no-res verbal i fer-los sorgir en forma i força de paraules i de sintaxi. D'on véns, on vas, qui ets, són les preguntes que et fa el policia i que es fa el filòsof. Però no són els únics: entre d'altres, l'escriptor també se les fa. "

El sentit de la ficció, Jaume Cabré

Guanyar-se el respecte de les persones intel·ligents i l'afecte dels nens. Apreciar la bellesa de la naturalesa i de tot el que ens envolta. Buscar i fomentar el millor dels altres. Donar el regal de tu mateix als altres sense demanar res a canvi, perquè donant és com rebem. Haver complert una tasca, com salvar una ànima perduda, curar a un nen malalt, escriure un llibre o arriscar la teva vida per un amic. Haver celebrat i rigut amb gran entusiasme i alegria i cantant amb exaltació. Tenir esperança fins i tot en temps de desesperació, perquè mentre hi hagi esperança hi ha vida. Estimar i ser estimat. Ser entès i entendre. Saber que algú ha sigut una mica més feliç perquè tu has viscut. Aquest es el vertader significat de l'èxit.

Ralph Waldo Emerson.

"Ens van fer creure que el "gran amor", arriba una sola vegada, generalment abans dels 30 anys. No ens van explicar que l'amor no "arriba", sinó que es genera sol, quan menys t'ho esperes. Les persones creixen a través de la gent. Si estem en bona companyia, creixem millor, ens fem millors. Ens van fer creure que cada un de nosaltres és la meitat d'una taronja, i que la vida només té sentit quan trobem l'altra meitat. No ens van explicar que ja naixem sencers, que ningú a la vida mereix carregar a l'esquena la responsabilitat de completar el que ens falta. Ens van fer creure en una fórmula anomenada: "Dos en un": dues persones pensant igual, actuant igual, i que era això el que funcionava. No ens van explicar que això té nom: Anul.lació. I que només sent individus amb personalitat pròpia, podrem tenir una relació saludable. Ens van fer creure que el casament és obligatori, sense importar que es desconeguin aspectes fonamentals perquè aquest funcioni. No ens van dir que les normes de la nostra societat són contràries a la natura. Ens van fer creure que els guapos i prims són més estimats. Ens van fer creure que només hi ha una fórmula per ser feliç, la mateixa per a tots, i que els que escapen d'ella estan condemnats a la marginació.
No ens van explicar que aquestes fórmules són equivocades, frustren a les persones, són alienants, i que podem intentar altres alternatives. Ah, tampoc ens van dir que algú ens havia de dir tot això ... Perquè vivim en un món on ens amaguem per fer l'amor... encara que la violència, es practica a plena llum del dia"

John Lennon

Què és la vida quan ho veus tot negre? Què és l'amor quan no el pots sentir? Què és l'amistat quan no la pots compartir? Què són els somnis si no saps somniar? Què és el present quan desconeixes el futur? Què és tot quan tot és res?
Cada moment val or; bons o dolents, no tenen preu. Cada somriure viscut, cada paraula trobada, cada petó robat, cada batalla vençuda, cada batalla perduda... No sabem tot el que tenim fins que ho perdem tot.

Em miro i em torno a mirar

El fum no em surt pel cap, la mosca que m’ha pujat al nas es tan tímida que no ensenya ni una pota. Tot i que ahir, abans d’ahir i la setmana passada vaig assegurar haver caigut de quatre potes m’aguanto sense trontollar a peu coix. Em giro i tot és més que flors i violes, visc en eterna primavera. No em puc conformar en ser feliç i menjar caramels de cafè? Els anissos mai han existit.

Hi ha molta gent que bufa i no li surten bombolles, gent que cau i no es pot aixecar, gent que es voldria canviar de barri però ja és massa tard. Hi ha coses que no s’entenen.
Fins una altra Ana...

ERRORS

La nostra història, un curt conte de dies de pluja. Tot va començar quan vaig veure per primera vegada els teus ulls del color de l’estany. El blau i el verd s’hi barrejaven com la llet es mescla amb el cafè. Aquell dia queien gotes i el cel era ple de núvols.
El primer peto va estar envoltat d’humitat i fred. No es veien les estrelles ni la Lluna. Va ser una nit molt estranya, sens e màgia ni papallones a l’estómac.
El nostre conte ha estat un error. Ha d’acabar però tinc por de dir-t’ho.
La pluja i els núvols m’ho han dit tots aquests dies però no els hi feia cas. Va ser culpa meva, ho se, i ara et faré mal. Tinc una raó per fer-ho i és que necessito ser feliç.

LLETRA A DOLORS

Em costa imaginar-te absent per sempre.

Tants de records de tu se m'acumulen

que ni deixen espai a la tristesa

i et visc intensament sense tenir-te.

No vull parlar-te amb veu melangiosa,

la teva mort no em crema les entranyes,

ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;

em dol saber que no podrem partir-nos

mai més el pa, ni fer-nos companyia;

però d'aquest dolor en trec la força

per escriure aquests mots i recordar-te.

Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer

sabent que tu creixes amb mi: projectes,

il.lusions, desigs, prenen volada

per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,

i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.

Te'm fas present en les petites coses

i és en elles que et penso i que t'evoco,

segur com mai que l'única esperança

de sobreviure és estimar amb prou força

per convertir tot el que fem en vida

i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent tal volta

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre

entre el record de tu, que m'acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixes,

de persistir quan res no ens és propici.

Des d'aquests mots molt tendrament et penso

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i jo la visc, i en tu se'm representa

sorprenentment vibrant i harmoniosa.

No tornaràs mai més, però perdures

en les coses i en mi de tal manera

que em costa imaginar-se absent per sempre.

Miquel Martí i Pol

Per tu Ana.

Un moment i tot canvia, un moment i el món es gira, un moment i perds la partida, un moment i voldries tornar enrrere, un moment i sembla que el temps s'aturi, que res tingui sentit, que les paraules ja no s'entenen i res pot fer que les coses tornin a ser com abans. Llàgrimes i més llàgrimes, no pots evitar que caiguin, n'hi tan sols te n'adones. Un silenci s'apodera de tot, només el trenca el so del dolor. I no pots respirar, t'adones que és de veritat, que està passant, que no és un somni i no et podràs despertar. A vegades les coses passen sense que puguis evitar-les encara que no entenguis el perquè, encara que no sigui just, encara que sigui trist; passen i prou.

En un instant s'ha perdut una vida, una amiga. Ens ha deixat i sabem que sempre sentirem la seva absència, que no perdrem mai el seu record i que anem on anem sempre ens acompanyarà. Siguis on siguis t'estimem!

Va per ella...

"(...). Però la mort,
acceptar tota la mort, des d'abans
de la vida, amb tendresa, i no enfadar-se'n
això no es pot descriure."

R. M. Rilke (1875-1926)

MOMENT DE PAU

El vent, el soroll de les fulles dels arbres al moure’s, els cabells voleiar. Sentir l’escalfor del sol a la pell. Tocar l’aigua freda del riu. Mirar amunt i veure el cel blau, amb els núvols decorant-lo. Sentir els ocells cantar, respirar l’aire net i sentir la tranquil·litat de la natura. Un món part, sense presses ni preocupacions, sense maldecaps. Només deixar passar el temps sense que res més importi. Tan sols gaudir d’un moment de pau.

Us recomano que trobeu un moment per vosaltres i gaudiu d'un moment com aquest!

l'amor vertader

Un home de certa edat va venir a la clínica on treballo per curar-se una ferida a la mà. Tenia molta pressa i mentre el curava li vaig preguntar què era allò tan important que havia de fer. Em va dir que havia d'anar a una residència d'ancians a esmorzar amb la seva dona que vivia allà. Em va explicar que ja portava bastant temps en aquell lloc i que tenia un alzheimer molt avançat. Mentre li acabava de curar la ferida, li vaig preguntar si ella es preocuparia en el cas que ell arribés tard aquell matí. Em va dir que no, que ella ja no sabia qui era, que feia quasi 5 anys que no el reconeixia. Al dir-me això, li vaig preguntar extranyada: "i si ja no sap qui és vostè, per què aquesta necessitat d'estar amb ella cada matí?" Em va somriure i acariciant-me la mà em va contestar: "ella no sap qui sóc jo, però jo encara sé molt bé qui és ella" Vaig haver d'evitar que em caiguessin les llàgrimes i mentre marxava, vaig pensar que aquell era l'amor que volia a la meva vida; l'amor vertader no es resumeix només al físic o als detalls romàntics, el vertader amor és l'acceptació de tot el què l'altre és, de tot el què ha set, del què serà i de tot allò que ja mai podrà ser.

Absència.

Tan fonda, amiga meva, tan estranya

la distància de mar i continent!

I tan alta i tan freda la muntanya

que ha de sobrevolar el meu sentiment!

I aquesta soledat que m’acompanya,

avarament fidel, entre la gent!

Si ets en mon somni tan present, tan clara

que percebo la fressa del trepig,

que sento el teu alèn en la meva cara

i el sabor de tants besos entremig,

¿com és possible que l’absència encara

no hagi cedit, vençuda pel desig?

No pas com l’escultor que espera glòria

ans com l’amant que només pensa amor,

he refet en una obra transitòria

la teva imatge amb afanyós rigor

damunt el marbre dolç de la memòria

i amb el cisell blaníssim de l’enyor.

I així tu ets meva en la presó secreta

d’on mai ningú no trobarà el camí,

i de nit, com qui fa una malifeta,

que ni l’àngel mateix nok em pot sentir,

arriba fins a tu, a la quieta

i en pensament, allò més pur de mi.

Joan Oliver (Pere Quart)

Què veus des de la finestra?

Aixeca el cap de la pantalla de l’ordinador. Només un moment. Ves fins a finestra més propera i aixeca la persiana o enretira les cortines. Mira a fora, observa l’exterior. Potser veus els pisos i les cases del costat amb la roba molla estesa al balcó. O potser veus els camps o les muntanyes del voltant. Si hi ha boira, només podràs veure el color blanc, però si és de nit podràs veure les petites estrelles que pinten tot el cel. Una cosa és segura, el cel que veus, és el mateix que veu el teu veí, qualsevol persona del poble del costat o qualsevol persona del món. I tu, què veus quan mires per la finestra?

Caos

No és un deliri, no és una al·lucinació. Vivim en una realitat on només pots somriure després d’haver plorat molt, després de deixar de sorprendre’t per qualsevol final i conèixer-te tots els principis que comencen després d’una nit de tempesta.

No puc evitar sentir-me marejada per la il·lusió òptica de la il·lusió de la realitat, una realitat que desafina.

Una música llunyana m’arriba a les orelles. Els ocells volen tranquils mentre canten anunciant la primavera. De tan en tan, el motor d’un cotxe trenca aquesta calma. A fora fa sol, arriba el bon temps i la gent ja té ganes d’estiu, vacances i calor. Des de l’estudi analitzo la situació i sento que el campanar m’indica que els quarts van passant. Tinc els apunts damunt la taula. Ja he deixat que el campanar toqui prous cops i potser que comenci a estudiar…

BONA SORT AMB ELS EXÀMENS!

La vida. Un seguit de dies amb fets inesperats. Creem relacions amb la gent que ens envolta, fem amics i amigues, ens enamorem.... Primer, però, comencem estimant a la família. Després són els amics els que arriben a ser els més importants. Arriba el primer amor, i després el segon i el tercer. Experiències, enganys i moments especials. Els lligams que tenim amb els que ens envolten es fan i es desfan. Ara són coneguts que amb els anys seran amics, o amics que quedaran en el passat sense saber ben bé el motiu. És curiosa la nostra manera d’actuar. Som ésser socials però alhora passem moments de solitud. Una solitud que pot ser perfectament envoltada de gent. Passem èpoques de tot al llarg d’aquest camí. En alguns moments de la nostra vida ens menjaríem el món, en altres i regna la tranquil·litat i l’estabilitat i en alguns altres només fem que donar-nos cops de cap i adonar-nos del que realment és la vida: caure i aixecar-se per gaudir de les vistes que hi ha quan estàs dret perquè aviat hauràs de tornar a començar i superar un altre entrebanc.

El sol se'n va i cedeix el pas a la claror de els estrelles.

La lluna, plena i ferma presideix un cel atepeït de somnis.

La nit deixa lloc de nou a un món apte per immaginar i per creure.

Per nens i també adults, la fe és imprescindible sempre.

Què en seria de les persones amb un buit com el causat per la llum permanent?

Sense somnis...

No tindriem RES.

- Canviar el destí? Tu creus això?

- Sí, es clar que sí. T'asseguro que als pròxims 50 anys les perso...

- ...les persones seguiran morint-se, seguirà plovent després d'haver rentat el cotxe i els Rolling Stones seguiran fent gires. Tot està fora de control. L'únic que podem controlar són les pròpies decisions.

Fragment de la pel·lícula "Un dia inesperat", que la recomano a tothom!

EL CAÇADOR D'ESTELS

Khaled Hosseini va publicar El caçador d'estels al 2003 i va ser un autèntic bestseller als Estats Units. Més tard, al 2007, Marc Foster en dirigí la pel·lícula.

La història parla sobre Amir, un noi que viu als Estats Units, on va arribar de petit en companyia del seu pare fugint de la invasió sovètica de l'Afganistan. Tot comença quan rep una trucada d'un home de l'Afganistan.
A continuació hi ha un flashback explicant la infància d'Amir, un nen infeliç que viu en una casa benestant i té com a únic amic a Hassan, fill del criat que ha servit al seu pare durant els últims 40 anys i d'una étnia que no és de l'étnia pastún. La principal afició dels dos nens és fer volar cometes.
De gran es veurà obligat moralment a anar al rescat d'un nen estretament relacionat amb el seu propi passat.

La crueldat dels nens; els conflictes étnics i la segregació social que comporten; els secrets dels pares als seus fills; els sentiments mai declarats; la conservació de la cultura i costums pròpies quan es viu a l'estranger; la inestabilitat política d'Afganistan; la incapacitat per enfrontar-se als poblemes són temes tractats en aquesta història.

Enllaç del tràiler de la pel·lícula:
http://www.youtube.com/watch?v=8IDO18mVqPo

Us recomano tant el llibre com la pel·lícula!

Un petit racó del món

Aquest és el lloc que més m’estimo, ple de màgia i fantasia. És un bosc, un bosc encantat. No és gens tenebrós, al contrari, és molt acollidor. Està farcit de flors de primavera i d’estiu, amb papallones que busquen el nèctar de la vida. Semblen felices volant d’un lloc a l’altre sense saber quina és la pròxima flor que escolliran. Passejo pel mig dels arbres, són frondosos però deixen passar alguns rajos de sol.

De tant en tant hi ha clarianes amb una mica d’herba. Aquestes petites clapes d’un verd més clar estan plenes d’espigues que es mouen al ritme de l’aire. Freguen les cames de les persones que s’hi passegen.

Al final del bosc hi ha un petit turó de roca grisa. Des de dalt es veuen els arbres com dansen, se senten els ocells cantar. També es poden contemplar 360º de paisatge, des de Bellmunt a Cabrera o el Montseny. Entre les pedres calentes pel sol, hi viuen petits animalons com sargantanes o llagostes. En un costat, quan ja comença a fer baixada, hi ha uns boixos amb una cabana construïda pels nens de la casa de pagès que hi ha darrera el turó.

És un lloc bonic i preciós, on si respira tranquil•litat. Lluny de les fresses quotidianes de les poblacions. Un lloc es pot fer la migdiada sota un arbre amb la remor dels arbres de fons i el cant dels ocells. Només s’ha de vigilar que no vinguin les formigues i es passegin pel damunt teu. És un petit paradís, idíl•lic, però real.

Assentada, dreta, de costat, cap per avall...

Busco i busco l'angle en que m'he de mirar com passen els matins corrent darrere algun somni estúpid, les tardes de cafè, les llargues nits en la barra d'un bar, les xerrades que s'acaben convertint en fum i només fum.
Busco i busco la manera d'afrontar tot el que vindrà i sobretot tot el que ja ha passat, tot el que ens ha passat.
Busco i busco la posció correcte per disfrutar, per riure i ser "feliç". Sense patir, sense llàgrimes, sense escalfreds, sense ràbia, sense violència.

... per més que ho intento no estic còmoda, m'hauré de comprar un altre sofà.

Tenim urgències, amors que maten. Tenim silenci, tabac. Tenim Venècia, tenim Manhattan, tenim cendres de revolucions. Tenim el sexe i el rock i la droga, els peus al barri i el crit al cel. Tenim un as amagat a la màniga, tenim nostàlgia, pietat, insolència, monjes de Fellini, mossèns de Berlanga, verí, ressaca, perfum, violència. Tenim un sostre de llibres i petons, tenim la morbositat, la gelosia, la sang. Tenim la boira ficada als òssos, tenim el luxe de no tenir gana. Tenim poetes, penjats, canalles, Quixots i Sanxos Pança, Babel i Sodoma. Tenim camins que mai arribaven a Roma.
Més de cent paraules, més de cent motius per seguir lluitant cada dia!

La porta dels somnis

Després d’un dia intens, poso el cap al coixí i tanco els ulls a poc a poc. Durant una estona no passa res. Dormo. Veig alguna cosa, és borrós però té colors. És clar! M’estic endinsant al món dels somnis.

La meva entrada és bella i senzilla. Envoltada de flors de tots colors. Les fragàncies més agradables arriben al meu nas. Hi ha unes roses molt elegants, vermelles, magenta, roses i ataronjades, totes barrejades. També s’hi reconeixen margarides amb un botonet al mig, envoltat de pètals blancs. Moltes altres flors es poden contemplar, algunes que ni existeixen al món real.

La porta és de fusta de roure, molt ben tallada amb figures per tot el marc. Hi ha unes lletres gravades, tenen unes traces infantils que costen de llegir. Sembla que posa el meu nom. Al mig de l’entrada hi ha una finestreta per la qual es pot veure el món dels somnis. Té dues barres de ferro que la divideixen en quatre quadrats iguals.

També hi ha una alfombreta amb un escrit: Benvingut a la república independent dels teus somnis! I una cara somrient al costat. Del mateix color rosat que l’estora de fregar els peus hi ha un pom a l’esquerra de la porta. Té un pany molt gran dos dits més avall.

Em poso la mà a la butxaca i en trec una clau d’or. No pesa gens. L’observo durant una estona. És molt bonica. Resplendeix lluentor daurada per tot el seu voltant, fins i tot la meva mà sembla d’or. M’atreveixo a entrar-la al pany. Encaixa a la perfecció. Començo a girar la mà i de mica en mica s’obra la porta. A darrera i apareix una llum molt forta. No em deixa veure res, però és bella. Sembla les postes de sol que es veuen des del menjador de casa meva. Faig un pas endavant i ja sóc a dins d’un somni.

I tu, ja has vist la teva porta dels somnis? No tinguis por i entra-hi.

On és la nena que jo busco?

La inspiració és una nena capritxosa ben difícil de trobar. Sembla que s’amagui quan més la busques i que molesti en el moment més inoportú. Jo ja he descobert on cercar-la, només he de tancar els ulls i dormir. Corre en mig dels bells somnis volant de cel en cel. En aquests móns profunds es converteix en una dolça i bonica nena, que t’ajuda a escriure, pintar i imaginar. Vestida amb faldilles de campana o vestits brodats, juga i juga donant-te idees sense parar, fins que es fa de dia i ella ha de marxar. En el fons teu hi ha els somnis i allà la podràs trobar, només has de buscar una mica i la nena vindrà.

Fragment traduît d' Eclipse

No penso marxar enlloc, almenys no sense tu. Només et vaig deixar perquè volia que tinguesis una vida feliç, com una dona normal. Em vaig adonar de tot el que t'estava fent al mantenir-te al meu costat, sempre a la vora del perill, allunyante del món al qual pertanys, arriscan la teva vida a cada moment que estavas amb mi, així que vaig haver_ho d'intentar, havia de fer alguna cosa i em va semblar que marxar era la millor opcio. No hauria set capaç de marxar de no ser perquè creia realment que estaries millor sense mi. Soc massa egoísta. Només tu ets més important que cualsevol cosa que jo vulgui o necessiti. Tot el que jo vull o necessito, és estar amb tu, i se que mai tornaré a tenir forces suficients per marxar un altre cop, tinc massses excuses per quedar-me, no importa quants quilometres possin entre els dos.

Sense senyal

M'uneixo a la protesta.

Pensió complexa

L'impotent

http://www.youtube.com/watch?v=s2VzLn6DMCE

A prop d’una de les ratlles blanques que hi pintades al carrer un colom juga a recargolar-se, els cotxes ignorant tal ritual passen reiteradament sobre l’animal, mai però, l’acaben de matar. Per alguna raó o causa o fins i tot arribaria a dir casualitat l’ocell continua el ball sense caure mort. I jo des de la distància que agafa un espectador, per contemplar millor l’escena, em retinc les ganes de cridar que parin.

Per un moment crec que se’m han tensat les cames i l’horror que sentia en un primer instant ha passat a un estat de plaer. Si ara mateix aturéssim el temps i ens fixéssim en aquest espai, podríem retallar moment per moment i valorar en qui d’ells m’he excitat més. Però, quin reacció hauria de tenir jo quan m’han adonés que del horror al plaer no hi he notat diferència, que en totes dues he agafat el mateix aire i l’he aguantat els mateixos segons?

Dóna'm la mà

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Joan Salvat-Papasseit

Us deixo aquesta fantàstica interpretació del poema, recitat per Ovidi Montllor i musicat per Toti Soler, que l'acompanya amb la guitarra. Aquesta i més versions d'alguns poemes de l'escripor barceloní es poden trobar al disc Salvat Papasseit per Ovidi Montllor, de l'any 1975.
http://www.youtube.com/watch?v=c9mKfGbeSf0

Montllor també va interpretar altres poemes, com Els amants, d'Estellés...
http://www.youtube.com/watch?v=KbyGUNtVqXs&feature=related
...o Corrandes d'Exili, de Pere Quart.
http://www.youtube.com/watch?v=ZbcRvcva1mc

la banda sonora de les nostres vides

Sempre tenim la mania d'acompanyar la nostra vida amb una banda sonora, tenim cançons que ens recorden moments i/o persones, tenim cançons que les posem una vegada i una altra... T'has parat mai a pensar els missatges que et poden donar aquestes cançons?
Una cançó et pot dir que al veure reflexada la teva llum està boig per tu, et pot desitjar un bon dia, pot dir-te: llença't amb l'argument de que cada instant és únic i no es repetirà, et pot explicar la història de perquè és el boig de la ciutat, o senzillament et pot dir que tu ets la llum, tu ets el camí, tu ets la fi del seu destí.
També et pot ensenyar quan estiguis fart d'estar aquí com anar al cel i tornar, pot explicar-te perquè havia de lluitar per tu i no ho va saber fer en tres minuts, t'informàra que no és d'aquí, tampoc és d'allà i tot això només t'ho argumentarà amb un: la meva terra és el mar.
Pot ajudar-te a entendre que no hi ha llàgrimes al cel i que s'ha de somriure per tots aquells que ja no hi són, si insisteixes pot demostrar-te que més enllà hi ha un paradís.
Pot dir-te: tinc fam de tu mentre et clava una destral enmig del cor, llavors poder necessitaràs una mica d'oxigen, i en aquest moment tan crític es quan entendràs que pot ser que la vida et porti fins al sol.
Després arribarà el vespre i no sabràs què fer, i més tard entendràs que quan és fosc sol a casa és el moment en que et dirà tots els sentiments que li provoques quan somrius i serà en aquell instant quan et dirà que marxis corrents cap a l'Empordà mentre desitjaràs a tots els que ens quedem aquí que tinguem sort i que la vida ens dongui un camí ben llarg. Però després et prometrà tot un món mentre et diu: si et quedes amb mi... Tot i això llavors voldrà innundar-ho tot amb la júlia o buscarà la Mercè per totes les places dels pobles.
En fi, ja veus, una cançó pot dir-te milions de coses, però el què sobretot et dirà és... VIU-LA!

Sensacions

Guerra, pau

odi, amor

llàgrimes, somriures

soletat, companyia

injusticia, solideritat

rencor, perdó

enemics, amistat

pobresa, compartir

insults, paraules d'amor

baralles, reconciliacions

tristesa, abraçades

fucor, llum

passat, futur

enganys, noves oportunitats

pèrdua, record

cicatrius, temps

dolor, alegria

menysprear, estimar

por, esperança

brutalitat, tendresa

problemes, ajuda

hipocresia, senzillesa

desmotivació, passió

Sempre hi haurà coses per les quals ens sentirem enfosats però hem de recordar que no estem sols, sempre tindrem algú que ens mostri les coses bones de la vida i per el que realment val la pena lluitar. Per totes aquelles persones que m'han ajudat en els moments difícils

GRÀCIES! :)

El diari de Noa

"No sóc ningú especial. Només sóc un home corrent amb pensaments corrents. He portat una vida corrent. No m'han fet cap monument i el meu nom aviat quedarà en l'oblit. Però segons com es miri he tingut molt èxit amb moltes persones a la vida. He estimat a una altre persona amb tot el meu cor i això per mi sempre ha estat suficient."

Fragment extret del diari de Noah (The notebook) - Nicholas Sparks

Diuen que les paraules són buides, que manquen de seguretat i certesa; tansols són això paraules.
També diuen que si hi ha qualsevol cosa que t'importi suficient s'ha de demostrar amb fets, no valen per res les paraules sense que l'actitud les acompanyi.

Si bé és cert que les paraules se les emporta el vent també ho és que a tots ens agrada sentir-les. Qui no vol que li recordin cada dia que l'estimen? Que potser algú negaria la felicitat quan aquells que t'importen et saluden?

Realment dons són importants les paraules?

Quan corres i corres però no aconsegueixes arribar a la meta. Quan tens son i no pots dormir, quan intentes ser el millor i no aconsegueixes l'èxit. Quan no vols plorar i les llàgrimes no poden resistir-se a acariciar-te les galtes, quan intentes passa desapercebut i la força de la gravetat fa que siguis el centre d'atenció. Quan lluites per una amistat, per un amor i ho acabes perdent tot... de coses inexplicables n'hi ha moltes però de coses impossibles no n'hi ha. Ningú va dir que seria fàcil.

http://www.youtube.com/watch?v=hbJuEFs7-kU

Positiu, positiva

Positiu és no sentir-se diferent,
als temors i els desitjos de la gent.
Positiva és la llum dels ulls d’un nen,
que no s’esborri amb el pas del temps.
Positiu és el ritme, que batega al teu cor.
Positiva és l’entrega, sense por...

Positius som milions de cors;
No oblidis mai que el sol surt per tothom...
No t’amaguis mai sota el dolor, positiu és viu tot molt millor.
Positiu sempre donem amor. El teu, el meu, el seu, el nostre amor...

Positiu és tornar a començar. Positiva ho és la llibertat.
Positiu és pintar-te de colors. Positiva també ho és la tristor.
Positiu és entregar-se al immens infinit.
Positiva és la història que hi ha en mi (hi ha en tu).

Positius som milions de cors;
No oblidis mai que el sol surt per tothom.
No t’amaguis mai sota el dolor, positiu és viu tot molt millor!
Positiu sempre donem amor. El teu, el meu, el seu, el nostre amor...

Positiu com un dia clar... Positiu com un estel llunyà...
Positiu és la vida, que ens toca esperar,
Positiu és la força, que ens fa enlairar!!


Aquesta cançó està composada i escrita per Víctor Naranjo, i principalment és per el motiu del Dia Mundial de la Sida.

M'encanta la cançó! Recomano escoltar-la, aquí deixo el link!!

http://www.youtube.com/watch?v=5cURtsQVEK4

Molta sort amb els exàmens! :)

Per la melena rossa de la Christina R.

http://www.youtube.com/watch?v=KGl1l6EjqCg&feature=branded

Em van dir que va demanar com és cuinava una sípia mentre feia la recta Vic-Manlleu dins uns cotxe blau cel. Després, va travessar la porta que guardava la unitat familiar i va descobrir-hi un cau de rates i al costat l’avi que feia olor de llar de foc. Es veu que la seva tornada a casa havia estat un total mareig fruït del adorable autobús i la cara a depuradora de la senyora que tenia al costat. A tres quarts de vuit li van dir que encara no era hora de sopar, i va decidir omplir-se l’apèndix amb peles de pipa. El seu pare sempre li va dir que totes les porqueries anaven a parar en aquesta petita bosseta que tenim dins el cos, però com a mediocre geògrafa intestinal mai va saber ben bé on situar-la. Personalment, crec que quan la llengua va començar a notar les grutes que li feia la sal va arrencar a córrer, podria haver entrat a qualsevol església per demanar perdó a les seves pupil·les gustatives, però quan portés l’apèndix tan ple de merda i tota la teva profunditat es redueix explicar-la com una cosa aliena a tu, te’n adonés que tampoc són tan importants les disculpes, però, si els avisos que et donen de petit.

O això van dir.

Tot i que ben pensat, arribar a casa i escoltar aquesta dona mentre menges pipes és millor que escriure qualsevol cosa...

Et lleves cada dia a la mateixa hora. Esmorzes el mateix de sempre. Vas al mateix lloc, amb la mateixa gent. Fas les mateixes coses, acabes a la mateixa hora. Continues el dia, arribes a la mateixa casa que has viscut durant anys, seus al mateix sofà ronyós, escoltes la mateixa música, llegeixes llibres dels mateixos temes que fa 30 anys. Sopes el mateix que fa una setmana justa. Segueixes el mateix horari, vas a dormir a la mateixa hora. Si fas alguna cosa fóra de l'horari és sempre dins les mateixes coses de sempre, amb la mateixa gent, al mateix lloc, amb les mateixes ganes... Som esclaus del temps? Necessitem un xic d'innovació? Diuen que cada cop vivim en un món més nou, però si et pares a pensar fem el mateix, cada dia, sempre. Sempre és molt temps.

Som capaços d'aguantar per sempre igual?

Tenim tots una malaltia molt comú en el segle XIX anomenada stress-rutine

Un moment idíl·lic?

Quan arriba la primavera. La platja. Un dia de sol sense cap núvol al cel, nítid. Un vent suau que t’arriba a la cara i t’aparta els cabells fent-te sentir lliure. Els peus descalços sobre la sorra que comença a escalfar-se sota al sol. I encara més. Obres els braços i tanques els ulls. Escoltes el soroll de les onades al trencar-se a la vora; et perds en el seu ritme, en l’olor del mar, en el vent... i comences a somniar i a imaginar, imaginar, imagina...

" Va passar. La vaig veure. Era al mig de la plaça de Santa Ana plena de gom a gom. Just al mig. Ni mirant de trobar el centre se n'hauria sortit millor.

Ella espera algú; la seva mirada buscava i mirava cap a centenars de direccions. Els seus ulls recorries cossos, pells, passos... Estava neguitosa, esperant que arribés d'una vegada. Jo, des del setè pis, no podia deixar de mirar-la.

Hi havia alguna cosa en la seva espera, en la seva manera d'esperar, que em cridava l'atenció. No sóc d'enamorar-me, ja us ho he dit, mai no ho he fet.

Crec en l'amor i força en el sexe. Però aquella noia tenia una cosa estranya en la manera d'esperar, com posava les cames, com es bellugava, com buscava, que havia despertat un sentiment nou en mi. Potser estava sent una mica massa èpic.

Allà, descalç, a altes hores de lla matinada, em sentia com un ionqui amb aquella injecció estranya a un mil·límetres de perforar-me la pel. Era com l'efecte secundari d'aqeull medicament pervi a l'extasi. "

.

.

Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo. Albert Espinosa.

.

.

Recomano aquest llibre a tothom a qui li agradi llegir i de tan en tan trobar entre els llibres històries diferents i originals que et mantenen lligat a la lectura de la primera a l'última pàgina.