Ja no guardo cossos sota el coixí, ni em rento les dents per fer-me feliç de saber que no aniré mai el dentista per caries. Ja no guardo les galetes el seu pot ni fico el cotó dins copes d’aigua freda. Respiro el desordre de tot el que ara és lluny i m’ofego tan fort que no arribo agafar el inhalador que fa oblidar. Prop del jardí el gat rossega un tros de mina que fa anys va ser col·locada per un mecànic d’armes i pocs segons després la bèstia explota. Un tros de carn impacta a la finestra - la dona de la neteja tindrà feina aquesta setmana-. Mentrestant continuo pensant que mirant-t’ho pel cantó positiu la vida no és tan dura ara que te’n has anat, de mica en mica me’n adono que menjar pinso de gat no serà tan dolent.
Vaig ser un animal amb tu, això és el que ara m’he d'empesar oi?
El monstre i la víctima 
3 comentaris:
Pobre Dolça....
bé bé. molt bé el text!
:)
però per sort era un gat i tenia set vides.
fuà! M'ha encantat :)
*-*
Publica un comentari a l'entrada