diumenge, 4 de gener del 2009

L'exili

Caminaré per la sorra
d’una terra que no em coneix,
que per més que li digui
el meu nom, mai el recordarà.
Miraré la buidor de la frontera
que em parla amb llengües de tots dos mars.
l’un -del meu mar i la meva terra -.

l’altre, l’intrús que m’ha reptat.
Caminaré per un futur
Que m’ofereix nostàlgia,
que lentament, em buidarà
els records del cor.

Agenollat a la platja,
envio barquetes de paper al pasta.
Li demano que calli,
que deixi de temptar-me amb delícies de casa,
que s’oblidi de mi
-com jo ho l’hauré d’oblidar a ell-.
Miraré la buidor de la frontera
que em riu desvergonyida,
i m’ensenya el que hi ha més enllà del que veig ara.

M’ensenya allò que vaig deixar enrere fa poc,
que em rosega les entranyes,
Allò que em besa els llavis
-i después de mirar-me als ulls-
se’n va al fons del mar.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

"Durant vint anys, només havia pensat en el retorn. Però un cop va haver tornat, va adonar-se, estranyat, que la seva vida, el seu centre, el seu tresor, es trobava fora d'Ítaca, en els vint anys de vagareig. I aquest tresor l'havia perdut i només hauria pogut retrobar-lo explicant." Milan Kundera, La ignorància. Ai... l'exili i el retorn...

Anònim ha dit...

-Milions de jueus exiliats tant sols per la seva ètnia, milers de generals sense escrúpols, centenars de dies de calvari, angústia , morts ,tortures, i una sola causa, la consolidació de la
raça ària-

I més exilis, com el de llatinoamèrica, que junt amb el règim de hitler i altres genocidis ens demostren fins on pot arribar l'home, pels seus interessos