dimarts, 13 d’octubre de 2009

N’està farta ella de la vida.
Fa una setmana que ha perdut l’únic motor que la feia seguir lluitant, la seva feina, i des d’aleshores només s’ha dedicat a deixar-se els dits de la mà grocs i cada vegada més grocs de tant fumar.
No pot fer res més.
No sap fer res més.
Això creu ella.
Casa seva s’ha convertit en una poçilga on tot està apilotonat i escampat pel terra, com si el síndrome de Diògenes patís.
Vol trucar a la mare que fa mig any que no s’hi xerra però no s’atreveix: des de la mort del seu germà no és la mateixa.
Pensa en el seu pare, però no vol molestar-lo, deu estar ben feliç pel Carib amb la seva nova adquisició.
Surt al balcó i veu passar a gent passejant tranquil·lament per la ciutat, tot lluint un somriure d’orella a orella.
Engega la televisió per mirar què fan i es troba amb en Paquirrín, la Pantoja i un altre personatge que no sap qui és, ni vol saber-ho. Tanca la televisió i s’encén un altre cigarro.
Després d’una setmana sense treballar se n’adona de quant sola està.
S’estira al sofà amb el desig de dormir, i no despertar-se, però no pot. Entre pensaments i cabòries tanca els ulls i amb el cor a trossos, sospira: que difícil és estimar al vida quan la vida fa mal!

Raiden

5 comentaris:

Txell ha dit...

Molt interessant, Raiden! Compte, però, amb algun castellanisme massa greu!! Espero aviat el teu pròxim escrit!

Lluna de Plata ha dit...

Molt bo, Raiden!!

Ginebra ha dit...

Com no, no podiem esperar menys. Molt bon text Raiden i molt encertada la frase del final :)

Obsessió ha dit...

M'encanta, i aquí es reflecteix clarament que això és llei de vida, alguns tenen més sort que d'altres, i a vegades no sóm conscients del què tenim en realitat...

Trista alegria ha dit...

M'agrada molt Raiden, i si la vida és sempre bastant cruel i sobretot amb la gent que menys s'ho mereix.