Solia pensar en com podia arribar a ser tan ingenu.
La felicitat és la il·lusió més estúpida que ha desitjat mai un home, l'amor la mentida més gran i la llibertat la presó més fosca.
La vida no és res més que la joguina d'un jutge cruel que només sap anunciar el mateix veredicte: la pena de mort.
Per què serà que mai ens condemna a cadena perpètua? Ens deixa somiar, ens fa creure que som lliures i, al final, sempre juga l'última carta.
Però malgrat tot això, què ho fa que segueixo creient que ho puc canviar? Sé que tard o d'hora em prendran tot allò que és meu, sé que no sóc amo del meu destí i sóc conscient que mai diré la última paraula. I tot i això encara crec que algun dia seré feliç.
Deu ser que això de ser ingenu encara no m'ha passat del tot.
Només tu pots decidir com viure el teu corredor de la mort. No deixis que també et dirigeixin aquest trajecte.
Cactus**
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
el que dius és molt cert cactus,
m'agrada molt!!;)
Escull com acabar el teu últim batec.
Molt interessant, Cactus! Benvingut al blog! Espero continuar llegint els teus textos!
"Sé que no sóc amo del meu destí", m'encanta.
I si, crec que hem de ser ingenus i esperar la felicitat de la vida, sinó quina gràcia tindria viure?
Publica un comentari a l'entrada