dilluns, 20 d’octubre de 2008

Cuac,Cuac.


Hi havia una vegaada un aneguet petit petit que en el fons no era tan petit, però ell deia que es veia gran gran, encara que els altres el veien petit petiiit. L'aneguet era tot bufóo, però no sabia volar. nono. Perquè els ànecs volen per si no ho sabíeu. I i ell veia com els altres ánecs del seu voltant volaaven i volaven i ell per més que ho intentava no podia.

Un dia estava tan empipaat, que va marxar tot tristot a passejar i a veure món. caminant esclar, i va caminaar i caminar enmig de muntanyes i muntanyes. Fins que (trompetes) i (tambors), ben despistat que anava, i es va entrebancar amb alguna cosa. Ell es pensava que era una pedrota però se la va mirar i nono, no era una pedra sino que era una tassa de cafè! Ben sorprès que estava ell, què hi feia una tassa de cafè al mig d'un caamp tota solitària. Ningú no ho sabia. L'aneguet (que no era l'aneguet lleig eh?! ja he dit que era ben bufó), doncs l'aneguet, li va dir a la tassa a veure què feia ella allà, tan petitona i tan sola, però mai de la vida la tassa li va contestar aquesta pregunta, però ella estava allà per treure's el passat del damunt, i estava tota ella un xic estancada pobra Però com que estaven allà al mitg,sols solets que ningú els anava a veure, es van fer amics, que amics que es van fer! fins i tot la tassa li cantava una cançó cada dia abans de anar a dormir a l'aneguet, cada dia eh? sempre sempre li cantava la mateixa cançó, sht, però aìxò és un secret entre ells dos. L'aneguet s'adormia amb un somriure ala llavis.


Un bon dia tots dos van veure que havien de fer un pas, un petit pas que era molt important i que els canviaria la vida. La tassa, li ensenyaria a volar. A poc a poc, perquè no hi havia cap pressa. La tassa havia observat durant molt de temps com volaven els ànecs. Cada dia feien un pas endavant per aconseguir volar ben alt ben alt (tots dos eh? la tassa de cafè pujaria amb ell). I de mica en mica va arriba un dia que van volaar uns metres, un altre dia una miqueta més i de mica en mica va arribar un dia que es van enlairar, tots dos. Van volar i volar, fins no parar. Van descobrir coses inimaginables, camps, jardins, girasols... també van passar tempestes aixoplugats a dins una cova acurrucats. Els agradava això.


Van arribar tan i tan lluny que fins i tot van sortir d'aquest planeta i van anar a parar a la lluna.

4 comentaris:

femer ha dit...

jajajajajajajaja

veus cafès per tot arreu jajaja

jo veig que més que una tassa de cafè com a mínim l'ànec es va fer un fly...

Anònim ha dit...

un mensaje hay entre linias...






tic-tac
tic-tac
tic-tac






*

taronger ha dit...

ets el tic tan més contacontes i més preferit que hi ha.

1petó de llana a cafeïna(:

Buzz ha dit...

cafes,cafes i més cafes (els que esperem aquest cap de setmana!! jeje)
Ara de veritat, hauria sigut més coerent que l'anaguet es topés amb un nemo, i l'anaguet li demenés foc i en nemo es tregués del mig de les escates un encenedor rosa, i més tard tots tres es fesin amics. L'anaguet es va comprar un pin que deia - vull volar - i mite'l mite'l com van volar!

Io de gran tindre un avió i no em caldràn pins!!!!