diumenge, 19 d’octubre del 2008

Temps de descompte.



Va tornar a riure's de mi, just en el moment en el que em vaig creuar altre cop amb aquella mirada. Va ser un instant d'aquells en que tanques els ulls durant uns segons i fas una mescla d'un passat proper i un futur que es troba només a quatre passes. Una mescla de la qual en resulta aquella il·lusió que et dibuixa un somriure, que desapareix just quan tornes a obrir els ulls, per adonar-te que la mirada que esperaves que et parles, de nou, ha passat de llarg.


Potser aquesta situació ja no es nostre, i ara només és meva. Potser ningú em va enganyar, i vaig ser jo mateixa que em vaig posar la vena als ulls. Potser vaig caure jo sola, i ningú em va empènyer a fer-ho. Potser acabaré descobrint que la meva única enemiga sóc jo mateixa, la que s'amaga darrera els seus desitjos, quan aquests dissimulen darrera la por.
Tinc la sensació de que la vida sempre va a contratemps.
O potser sóc jo la que sempre reacciona en temps de descompte...
Just quan el destí novament es riu de mi.
Un moment abans de que jo pugui riure'm d'ell.

6 comentaris:

Raquel Santanera ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Raquel Santanera ha dit...

caminaré sobre l'asfalt amb tu a contratemps,
i farem estimbar rellotges a les parets que ens enmurallen i no ens deixen volar.

cocoo ha dit...

riurem plegades del destí.
*

Anònim ha dit...

Fantàstic, Buzz! M'encanta aquest "reaccionar en temps de descompte" que, per molt que a vegades ens faci mal, és tan cert.

Anònim ha dit...

treu-te el rellotge i deixa que passi el temps entre les teves mans.

parlem d'home a home xdd

tic.tac ha dit...

tic.tac


tic.tac