dimecres, 15 d’octubre de 2008

T'escric.

No puc evitar dir que em moro de ganes de tenir-te aquí, amb mi. No puc suportar saber que estàs tan i tan lluny. I sento que se m’escapa l’oportunitat de conèixer-te, de parlar-te, de veure’t, de tocar-te i sentir-te tan a prop.
I em sento vella; en tinc disset acabats de fer i em sento vella. Perquè sé que se m’acabarà la vida i mai ens haurem creuat, perquè estic convençuda de que mai compartirem la mateixa habitació.
Mai serem dos.
Tu seguiràs amb la teva vida, triomfaràs encara més, arribaràs on no imagines. Seràs molt feliç.
I jo em quedaré aquí, al meu racó, admirant-te desde la llunyania.

3 comentaris:

Mila ha dit...

Molt boniques aquestes paraules. Potser una mica massa tristes, però la tristesa (malauradament) també forma part de la vida!

taronger ha dit...

preciós text(:

sap.. com li vaig dir
els disset només serveixen per
fer-los servir de jersei.
aquet hivern sap..

amb que abrigar-se*

femer ha dit...

potser una onada ofegarà la trionfosa vida d'aquest. Potser tu et veuràs sobre aquesta onada i tot això que dius es veurà ofegat per aigua (salada).